Perquè vibren les partícules? Per què quan aquestes s'escalfen el moviment en conjunt es torna caòtic? Perquè tendeix a desaparèixer el magnetisme quan exposem el cos que el provoca a altes temperatures? Com és que en un gas calent, part de l'energia acumulada no s'anul·la quan tot està sumit en el moviment caòtic?... Penso que aquestes i altres preguntes se'ls podria donar una explicació intuïtiva des de la Teoria Espacial de Camps mitjançant el teòric efecte Yo-Yo que els suggereixo.
La idea de l'efecte jo-jo em sorgeix a partir de llegir sobre els experiments d'alta energia on s'escalfen partícules mitjançant làser-plasma aconseguint així una acceleració molt notable del seu espí, i també de l'experiment del refredament mitjançant contraposició.
Per això vaig pensar, què passaria si resulta que totes les partícules, en exposar-les a una font de calor, el seu espí s'accelerés?.
Tenint en compte que l'energia ni es crea ni es destrueix, que la calor és el moviment, que la pèrdua o intercanvi de calor d'un gas, un cos es produeix a partir de la seva superfície, conservant-se relativament a la resta, que àtoms i partícules es poden refrigerar mitjançant l'exposició fotònica amb làser a contraposició,... l'única cosa que aconsegueixo és que em sorgeixin més preguntes, tot i que per altre costat, començo a percebre que totes elles poden estar relacionades.
Penso que la raó perquè es conservi l'energia i no s'anul·li, tot i la aparent contraposició casual, és per que les partícules dins del caos termodinàmic no col·lisionen com en un taulell de billar, s'esquiven en acostar-se, és a dir, es repelen, I això pasa per que estan lliures de interaccions que els fixin a l'espai, és a dir, careixen de un punt de recolzament, condició indispensable per que es produeixi l'atracció a partir de un enroscament propiciat pel desplaçament dels seus camps.
Mentre tant, hi ha d'haver la implicació d'un tercer actor, un mediador encarregat d'absorbir i alliberar energia lleument actuant a mode de Yo-Yo, acumulant i deixant anar part l'energia arrel de la interacció del seu camp particular, i això ho aconseguiria canviant la velocitat de l'espí particular, accelerant en començar la interacció i reduint la seva velocitat en repel·lir-se, tornant al seu estat d'equilibri, un interval on es conserva la seva naturalesa particular respecte al medi.
Segons la TSC, un canvi en la velocitat de l'espí, per molt lleu que sigui, reflectirà un canvi instantani en el seu camp que afectarà la velocitat angular, l'amplitud interactiva i l'escala de la densitat en la distància al focus, i també en sentit invers fins tornar a l'equilibri. Tenint present que qualsevol canvi en la relació del camp de la partícula amb el camp de la resta de partícules provoca canvis en la seva posició espacial anant tot cap aquest moviment caòtic, on totes les partícules rebotaran repel·lint-se sense arribar a anul·lar-se l'energia cinètica per manca de contacte, perdent només energia a manera d'entropia degradada, però no per contraposició com passa amb el refredament amb làser, ja que repetint-me, mai hi ha contacte, i és a partir de aquí que començo a pensar en el perquè de la vibració de les partícules fora del cero absolut.
Una de les idees de la Teoria Espacial de Camps és que les partícules, tenint espín, no orbiten cap nucli sinó que és el seu camp el que esta en continu moviment angular respecte al focus mentre que aquest es manté relativament fix dins la seva posició espacial.
Respecte al magnetisme, ja en la Teoria vaig suggerir com s'amplificava el magnetisme trencant el mite de les velocitats relativistes, i com el seu origen perceptiu a escala material estava directament lligat a la posició espacial ordenada dels electrons lliures dins d'un corrent elèctric, així que si tenim que l'escalfament provoca un canvi de les condicions del camp interactiu d'aquest evocant al moviment caòtic, no és difícil imaginar-se que el mateix desordre és el responsable de que s'impedeixi aquesta amplificació en trencar-se el ordre posicional de les partícules que participen.
Per acabar, en torna la idea de que el efecte Yo-Yo, que és percep només en experiments amb altes energies on s'accelera o desaccelera l'espí, de que hauria de ser possible condensar més energia en un punt, i que deu d'haver diferents intervals estables de condensació de energia en un punt, sense necessitat d'ocupar més espai, on seria possible acumular energia il·limitada en superposició, creant noves partícules o modificant-ne d'existents, una idea que pot-se no sigui possible, i que en la actualitat, és clarament pura ciència ficció.
