La relativitat en la constant de Planck ћ.
Si
la inducció és l'evidència que els camps lligats a partícules poden
induir al moviment a altres partícules mitjançant la mera interacció
dels seus camps, quedant d'aquesta manera patent que camp i partícula
formen part d'una mateixa cosa, no resultaria erroni interpretar que la intensitat
mitjana μ establerta en el medi en la confluència de camps, bé podria
influir a manera de pressió en tots els camps elèctrics que conformen
una estructura, similar a la produïda pel denominat efecte Casimir o força de Casimir-Polder, condicionant d'aquesta manera la distància proporcional
en què les partícules trobarien el seu equilibri estructural, distància
que en el nostre medi immediat hem determinat com la constant de Planck ћ.
D'altra
banda, la magnitud dels camps lligats a partícules en moviment, bé
podria estar, com vaig apuntar en la teoria espacial de camps,
influenciada pel que vaig venir a denominar com efecte C, resultat de la
velocitat global Vc de l'estructura, determinant la magnitud de la intensitat del camp μ' de les partícules que la conformen.
El resultat seria un comportament elàstic en el que ve a ser la constant de Planck ћ en funció a μ i μ'. Aquesta elasticitat donada en el valor de ћ, faria variar el radi
de les òrbites traçades per les partícules entorn al seu nucli, i per tant, la distància
orbital recorreguda per les mateixes dins del període del cicle de
cada partícula.
Així,
podem percebre l'existència d'una relativitat en el període que seria
directament proporcional al valor de ћ i inversament proporcional a la
intensitat del camp mitjà μ i la intensitat de la partícula μ', de
manera que com menor sigui la intensitat de μ, més lentament aparentarà passar el temps.
El problema en la Teoría és que degut a la gran magnitud, tot i que els canvis en μ a mode de distorsió dμ o ona gravitacinonal és propaguen a la velocitat C, ho fan tan lentament respecte a les dimensions que és fan molt difícil de percebre des de la nostre perspectiva.
Nota:
El límit a la propagació C és el punt a partir del qual la energia no sé conserva, de disipa en desintegració.
