Forats Negres.
1. Camps "g" polaritzats
La idea expressada en aquest text breu sobre com ha de ser un forat negre és fàcil de comprendre si es contempla des de la base de la Teoria Espacial de Campos, una idea que he anat madurant al llarg dels meus anys a partir de dubtes que em he trobat després de l'estudi de la versió generalitzada. En un breu resum, un forat negre es definiria com una concentració de camp que té l'origen a partir d'una estructura amb tendència anular de massa com ocorren a les galàxies, amb translació de la mateixa i que tendeix a trobar el seu equilibri en un pla estel·lar al voltant del un vòrtex de camp polaritzat.
L'estructura polaritzada de camp que s'estableix a partir de la superposició de tots els camps permetria establir aquest vòrtex de camp estable que, a més de donar solidesa a l'estructura, faria que totes les partícules que caiguin a l'experimentin una doble acceleració alhora que s'alineen amb l'eix dominant a l'estructura, és a dir, s'acceleren en la seva caiguda alhora que s'acceleren al espí. El resultat serà una concentració d'energia superposada en un mateix punt que lògicament canvia a la seva escala d'interacció amb l'univers en augmentar la seva densitat, però reduint-se l'abast del seu camp "horitzó d'influència" a conseqüència de l'acceleració que experimenten el seu espí i la seva relació amb el límit “c”.
Representació gràfica d'un forat negre formada a partir de la visió de la teoria espacial de camps.
Imatge visual d'un forat negre:
Si observem la radiació procedent d'un forat negre, hauríem de tenir en compte la deriva del camp que experimenta aquest a la nostra galàxia a conseqüència del desplaçament de la matèria que l'origina i el nostre propi desplaçament. Tenint en compte tots dos vectors, podrem reinterpretar la imatge obtinguda i obtenir una nova imatge que ens verifiqui la seva naturalesa. Aquesta diferència entre la imatge original i la percebuda és perquè a causa de la gran distància, no tenim en compte la deriva que experimenta la llum en el seu viatge a través del camp de la galàxia.
2. Objectes supermassius.
En l'actualitat, la principal idea generalitzada d'un forat negre la tenim en els objectes supermassius, concentracions denses denses que regeixen centres estel·lars, on la gravetat d'aquests podria arribar a ser tan intensa que atrapés la llum, o simplement, a causa d'aquesta no desprenguessin res d'energia, mostrant-se som freds i estàtics. Jo considero que si bé la seva existència explica un ordre estructural de la mateixa manera que ho faria els vòrtexs de camps g polaritzats, no seria correcte atribuir el terme de forat negre per a la seva definició perquè en cap cas es tracta un forat, són només objectes supermassius que amb la seva elevada gravetat condicionen directament, igual que ho fan les estrelles amb els planetes encadenament, i també indirectament mitjançant l'encadenament, totes aquelles formacions estel·lars que es troben massa lluny del seu radi directe d'acció, possibilitant alguns dels comportaments estranys que s'han observat, encara que aquests també s'explicarien des del punt de vista de camps "g" polaritzats amb el seu vòrtex central.
Per mi, un Forat negre ha de ser una cosa com una màquina capaç de superposar energia, una mena de creador de partícules, ha de tenir la capacitat de concentrar i superposar l'energia en un mateix punt de l'espai, i aquesta característica penso que si que es pot donar en els camps "g" polaritzats, però no m'ho imagino en els objectes supermassius, tret que aquests col·lapsin en un límit "g", que seria una solució, però no tinc coneixement que això passi; qui sap, potser algun dia es vegi així, però ara com ara, em quedo amb la primera opció, que no vull dir que no puguin existir totes dues, però em convenç més la primera.
En breu us mostraré una imatge:
Els deixo amb tres publicacions meves anteriors per entendre i calcular la deriva del camp per desplaçament circular de les masses.
Hold Field.
1. Camps "g" polarized
Superposition Energy concentrator through the acceleration of the spin.
The great energy super-potioners.
The idea expressed in this brief text about what a black hole should be like is easy to understand if it is viewed from the basis of the Spatial Field Theory, an idea that I have been maturing over the years based on doubts that I have encountered after studying the generalized version. In a brief summary, a black hole would be defined as a field concentration that has its origin from a structure with an annular mass tendency as occurs in galaxies, with its translation and that tends to find its equilibrium in a plane star around its polarized field vortex.
The polarized field structure that is established from the superposition of all the fields makes it possible to establish a stable field vortex that, in addition to giving solidity to the structure, causes all the particles that fall into it to experience a double acceleration at the same time that they align with the dominant axis in the structure, that is to say, they accelerate their fall at the same time as they accelerate their spin. The result will be a concentration of energy superimposed on a single point that logically changes in its scale of interaction with the universe as its density increases, but the scope of its "horizon of influence" field is reduced as a consequence of the acceleration experienced by its spin and its relation to the "c" limit.
2. Supermassive Objects
Currently, the most common understanding of a black hole is based on supermassive objects, dense concentrations of mass that govern stellar centers, where gravity can become so intense that it traps light, or simply, due to its extreme gravity, releases no energy at all, appearing cold and static. I believe that while their existence explains a structural order in the same way that polarized g-field vortices would, it would not be correct to attribute the term black hole to their definition because in no case is it a hole, they are only super-massive objects that with their high gravity directly condition, as stars do with planets, the behavior of stellar groups, and also indirectly through the chaining, all those stellar formations that are too far from their direct radius of action, enabling some of the strange behaviors that have been observed, although these would also be explained from the point of view of polarized "g" fields with their central vortex.
For me, a black hole must be something like a machine capable of superimposing energy, a kind of particle creator. It must have the ability to concentrate and superimpose energy at a single point in space, and I think this characteristic can occur in polarized "g" fields, but I can't imagine it in supermassive objects, unless they collapse at a "g" limit, which would be a solution, but I'm not aware of that happening. Who knows, maybe someday it will be like that, but for now, I'll stick with the first option, which isn't to say that both can't exist, but the first one convinces me more.
Visual image of a black hole:
If we were to observe the radiation coming from a black hole, we would have to take into account the drift of the field that it experiences in our galaxy as a result of the displacement of the matter that originates it and our own displacement. Taking into account both vectors, we will be able to re-interpret the image obtained and obtain a new image that verifies its nature. This difference between the original image and the perceived one is due to the fact that due to the great distance, we do not take into account the drift that the light experiences in its journey through the field of the galaxy.
I will show you an image shortly:
I leave you with three publications to understand and calculate the field drift by circular displacement of its masses.
