El teixit espacial de Euclides i Lagrange.

L'origen de la visió del teixit espacial.

Tots coneixem la geometria euclidiana, aquesta quadricula plana o tridimensional que ens serveix per estudiar l'espai, i després tenim les geometries no euclidiana, com les aportacions fetes per Josep-Louis Langrage, de la qual pretenc parlar en aquest article.

També hi ha la relativitat d'Albert Einstein, però penso que ara, i aquí, no cal esmentar-la per a la finalitat d'aquesta petita entrada.

La visió de Langrage i la seva geometria per trobar els punts de Langrage és una geometria de camps de força edificada respecte als focus relatius de les mateixes, combinant la quadricula euclidiana amb una geometria radial. La finalitat principal era representar amb facilitat els camps de força i agilitzar de aquesta manera la localització dels anomenats punts de Langrage mitjançant l'ús de multiplicadors.

El millor per a mi és veure aquest procés amb imatges...

En aquesta primera imatge, es mostra una representació escalar de la inversa del quadrat de la distància que es dona a tot els camps pel simple fet de ser radialment focal.

En aquesta segona s'hi ha incorporat una massa, que és com multiplicar la primera pel valor de la massa, canviant dimensionalment l'escala de la força que exerceix el camp de la massa a l'espai sense deixar de seguir la premissa de la inversa del quadrat de la distància, és a dir, canviant-ne només l'escala.

I en aquesta última, s'han incorporat els vectors de l'acceleració obtinguts del pendent “derivat” que està en funció de la distància respecte al focus.

Al final, hem creat una imatge plana bidimensional dels camps interpretada des de la nostra òptica terrestre, on tot cau cap a un pou representat amb la gràfica de la funció emprada per dibuixar un pla distorsionat del suposat teixit espacial que cau cap el centre de les masses, encara que a la realitat, totes les forces són lineals des de tots els punts de l'espai 3D i apunten directament als focus, en aquest cas, la TERRA.

Si incorporem el Temps a les quadrícules distorsionades com a pou gravitacional, tenim la percepció de que el temps i l'espai semblen distorsionar-se, però el que canvia en veritat és la pendent, pendent de la funció utilitzada en aquest cas per representar com a la imatge de la paret corba del pou que ens hem imaginat. Pensar que és la regla del Temps que utilitzem per mesurar i/o l'espai el que s'està dilatant és per a mi un error clàssic que sorgeix de la interpretació visual que estem realitzant des d'aquesta òptica propera que és la nostra experiència terrenal de la força de la gravetat i ens oblidem de contemplar algun altre variable o perspectiva que ens hi permeti de veure-ho d'un altre manera.

Penso que si veiem el camp com una densitat que disminueix en la distància i l'acceleració la representem en funció d'aquesta en comptes del pendent visual de la funció, ens estalviaríem moltes de les possibles confusions derivades d'imaginar-ho de la manera actual: la visió espacial d'un univers mallat, pla i ple de pous, ja que en la realitat no existeix cap pendent més que la que dibuixem sobre el paper per representar la funció.

Nota:

Sé que sona molt amb ciència ficció que, en estructures particulars, és molt probable que els punts de Llenguatge 3D siguin aquells punts d'estabilitat estructural que permetria el posicionament arquitectònic de les partícules que converteix un cúmul de partícules en matèria. Punts espacials que alterarien el camp "μ" en incorporar en aquests unes noves partícules, donant origen a nous punts d'ancoratge de Langrage. Això seria segons la idea que en tota partícula, el que realment es mou és el seu camp i no el seu focus, pel fet que tota la seva energia està sostinguda en el seu moviment angular en espín, i que per això observem que vibren, sent el posicionament d'aquesta estable només en alguns dels punts espacials 3D de Langrage que es defineixen dins de l'estructura en la qual es troba integrada, deixant de banda el concepte d'orbitals si tenim present el possible origen de les vibracions observades dins de l'univers subatòmic i pensem més com a Tensors. Se m'acut també que seria possible crear un programa que ens permetés jugar amb aquests punts de Langrage en un entorn tridimensional, visualitzar els seus camps, contemplar les propietats de cada tipus de partícules, crear estructures i comprovar la seva estabilitat,... com si d'un Tetris particular es tractés, verificant en tot moment quines estructures particulars podrien ser més estables i en conseqüència aconseguir d'aquesta manera el estatus de material, fent de tot això un joc, tal i com es va fer a la química per fer més motivador el seu aprenentatge.

I fins aquí.

L'efecte Yo-Yo

 

L'efecte Yo-Yo

Perquè vibren les partícules? Per què quan aquestes s'escalfen el moviment en conjunt es torna caòtic? Perquè tendeix a desaparèixer el magnetisme quan exposem el cos que el provoca a altes temperatures? Com és que en un gas calent, part de l'energia acumulada no s'anul·la quan tot està sumit en el moviment caòtic?... Penso que aquestes i altres preguntes se'ls podria donar una explicació intuïtiva des de la Teoria Espacial de Camps mitjançant el teòric efecte Yo-Yo que els suggereixo.

La idea de l'efecte jo-jo em sorgeix a partir de llegir sobre els experiments d'alta energia on s'escalfen partícules mitjançant làser-plasma aconseguint així una acceleració molt notable del seu espí, i també de l'experiment del refredament mitjançant contraposició.

Per això vaig pensar, què passaria si resulta que totes les partícules, en exposar-les a una font de calor, el seu espí s'accelerés?.

Tenint en compte que l'energia ni es crea ni es destrueix, que la calor és el moviment, que la pèrdua o intercanvi de calor d'un gas, un cos es produeix a partir de la seva superfície, conservant-se relativament a la resta, que àtoms i partícules es poden refrigerar mitjançant l'exposició fotònica amb làser a contraposició,... l'única cosa que aconsegueixo és que em sorgeixin més preguntes, tot i que per altre costat, començo a percebre que totes elles poden estar relacionades.

Penso que la raó perquè es conservi l'energia i no s'anul·li, tot i la aparent contraposició casual, és per que les partícules dins del caos termodinàmic no col·lisionen com en un taulell de billar, s'esquiven en acostar-se, és a dir, es repelen, I això pasa per que estan lliures de interaccions que els fixin a l'espai, és a dir, careixen de un punt de recolzament, condició indispensable per que es produeixi l'atracció a partir de un enroscament propiciat pel desplaçament dels seus camps.

Mentre tant, hi ha d'haver la implicació d'un tercer actor, un mediador encarregat d'absorbir i alliberar energia lleument actuant a mode de Yo-Yo, acumulant i deixant anar part l'energia arrel de la interacció del seu camp particular, i això ho aconseguiria canviant la velocitat de l'espí particular, accelerant en començar la interacció i reduint la seva velocitat en repel·lir-se, tornant al seu estat d'equilibri, un interval on es conserva la seva naturalesa particular respecte al medi.

Segons la TSC, un canvi en la velocitat de l'espí, per molt lleu que sigui, reflectirà un canvi instantani en el seu camp que afectarà la velocitat angular, l'amplitud interactiva i l'escala de la densitat en la distància al focus, i també en sentit invers fins tornar a l'equilibri. Tenint present que qualsevol canvi en la relació del camp de la partícula amb el camp de la resta de partícules provoca canvis en la seva posició espacial anant tot cap aquest moviment caòtic, on totes les partícules rebotaran repel·lint-se sense arribar a anul·lar-se l'energia cinètica per manca de contacte, perdent només energia a manera d'entropia degradada, però no per contraposició com passa amb el refredament amb làser, ja que repetint-me, mai hi ha contacte, i és a partir de aquí que començo a pensar en el perquè de la vibració de les partícules fora del cero absolut.

Una de les idees de la Teoria Espacial de Camps és que les partícules, tenint espín, no orbiten cap nucli sinó que és el seu camp el que esta en continu moviment angular respecte al focus mentre que aquest es manté relativament fix dins la seva posició espacial.

Respecte al magnetisme, ja en la Teoria vaig suggerir com s'amplificava el magnetisme trencant el mite de les velocitats relativistes, i com el seu origen perceptiu a escala material estava directament lligat a la posició espacial ordenada dels electrons lliures dins d'un corrent elèctric, així que si tenim que l'escalfament provoca un canvi de les condicions del camp interactiu d'aquest evocant al moviment caòtic, no és difícil imaginar-se que el mateix desordre és el responsable de que s'impedeixi aquesta amplificació en trencar-se el ordre posicional de les partícules que participen.

Per acabar, en torna la idea de que el efecte Yo-Yo, que és percep només en experiments amb altes energies on s'accelera o desaccelera l'espí, de que hauria de ser possible condensar més energia en un punt, i que deu d'haver diferents intervals estables de condensació de energia en un punt, sense necessitat d'ocupar més espai, on seria possible acumular energia il·limitada en superposició, creant noves partícules o modificant-ne d'existents, una idea que pot-se no sigui possible, i que en la actualitat, és clarament pura ciència ficció.

REGISTRE MCE E05024801: REGAGE23e00027893100 - 02/05/2023 - EXP_ 00765-01291673

La Teoria Espacial de Camps es va registrar el 2 de Maig del 2023 al:

REGISTRE MINISTERI DE CULTURA I ESPORT E05024801

REGAGE23e00027893100 

EXPEDIENT: 00765-01291673