El teixit espacial de Euclides i Lagrange.

L'origen de la visió del teixit espacial.

Tots coneixem la geometria euclidiana, aquesta quadricula plana o tridimensional que ens serveix per estudiar l'espai, i després tenim les geometries no euclidiana, com les aportacions fetes per Josep-Louis Langrage, de la qual pretenc parlar en aquest article.

També hi ha la relativitat d'Albert Einstein, però penso que ara, i aquí, no cal esmentar-la per a la finalitat d'aquesta petita entrada.

La visió de Langrage i la seva geometria per trobar els punts de Langrage és una geometria de camps de força edificada respecte als focus relatius de les mateixes, combinant la quadricula euclidiana amb una geometria radial. La finalitat principal era representar amb facilitat els camps de força i agilitzar de aquesta manera la localització dels anomenats punts de Langrage mitjançant l'ús de multiplicadors.

El millor per a mi és veure aquest procés amb imatges...

En aquesta primera imatge, es mostra una representació escalar de la inversa del quadrat de la distància que es dona a tot els camps pel simple fet de ser radialment focal.

En aquesta segona s'hi ha incorporat una massa, que és com multiplicar la primera pel valor de la massa, canviant dimensionalment l'escala de la força que exerceix el camp de la massa a l'espai sense deixar de seguir la premissa de la inversa del quadrat de la distància, és a dir, canviant-ne només l'escala.

I en aquesta última, s'han incorporat els vectors de l'acceleració obtinguts del pendent “derivat” que està en funció de la distància respecte al focus.

Al final, hem creat una imatge plana bidimensional dels camps interpretada des de la nostra òptica terrestre, on tot cau cap a un pou representat pel pla distorsionat que és el centre de la Terra, seguint la imatge de la funció G, encara que a la realitat, totes aquestes forces són lineals des de tots els punts de l'espai 3D que apunten directament al focus, en aquest cas, la TERRA.

Si incorporem el Temps a les quadrícules distorsionades com a pou gravitacional, és més que clar que el que canvia és l'acceleració, tal com ens indica el pendent de la funció representada com a la paret corba del pou. Pensar que és la regla del Temps que utilitzem per mesurar la que s'està dilatant i no el canvi donat en el origen de l'acceleració representada al pendent, és per a mi, un error clàssic que sorgeix de la interpretació visual que estem realitzant des d'aquesta òptica propera que és la nostra experiència terrenal de la força de la gravetat, més o menys, com els hi deu passar als mal anomenats Terraplanistes. Penso que si veiem el camp com una densitat que disminueix en la distància i l'acceleració la representem en funció d'aquesta en comptes del pendent visual de la funció, ens estalviaríem moltes de les possibles confusions derivades d'imaginar-ho de la manera actual, com ho podria ser per a molts la visió espacial d'un univers mallat y pla ple de pous, ja que en la realitat no existeix cap pendent més que  la que ens proporciona les nostres gràfiques quan dibuixem a l'espai la funció G per representar la variació de força de la gravetat en la distància respecte del focus.

Nota:

Penso, i sé que sona molt amb ciència ficció, que en estructures particulars, és molt probable que els punts de Llenguatge 3D siguin aquells punts d'estabilitat estructural que permetria el posicionament arquitectònic de les partícules que converteix un cúmul de partícules en matèria. Punts espacials que alterarien el camp "μ" en incorporar en aquests unes noves partícules, donant origen a nous punts d'ancoratge de Langrage. Això seria segons la idea que en tota partícula, el que realment es mou és el seu camp i no el seu focus, pel fet que tota la seva energia està sostinguda en el seu moviment angular en espín, i que per això observem que vibren, sent el posicionament d'aquesta estable només en alguns dels punts espacials 3D de Langrage que es defineixen dins de l'estructura en la qual es troba integrada, deixant de banda el concepte d'orbitals si tenim present el possible origen de les vibracions observades dins de l'univers subatòmic i pensem més com a Tensors. Se m'acut també que seria possible crear un programa que ens permetés jugar amb aquests punts de Langrage en un entorn tridimensional, visualitzar els seus camps, contemplar les propietats de cada tipus de partícules, crear estructures i comprovar la seva estabilitat,... com si d'un Tetris particular es tractés, verificant en tot moment quines estructures particulars podrien ser més estables i en conseqüència aconseguir d'aquesta manera el estatus de material, fent de tot això un joc, tal i com es va fer a la química per fer més motivador el seu aprenentatge.

I fins aquí.