PERQUÈ S'EXPANDEIX I S'ACCELERA L'UNIVERS?

Abril 2024

*Aquest article ha quedat obsolet. Actualment, ja no concloc que l'univers s'expandeixi per la força de la gravetat i el seu aixafament sinó que la fusió nuclear de les estrelles dins d'un model evolutiu, bé podria ser la primera i principal raó dins d'un cúmul de circumstàncies.

La versió curta és aquesta: 

D'una banda, l'espai és camp i el camp energia, i de l'altra tenim la fusió a les estrelles que transforma la massa en estructures de massa més massiva, cosa que equival a concentracions de més energia en un mim punt, un camp particular més dens i amb més potencial d'interacció associat a la massa, cosa que afegeix consistència. A més, tenim que en la matèria, l'abast del camp interactiu associat a la massa no depèn només d'aquesta consistència, sinó que depèn també del moment angular o espí de la mateixa ( r = c / ω ), de manera que la transformació entròpica de l'energia d'angular a lineal que es realitza a tot arreu de l'univers, suposa un increment del radi o abast interactiu del camp associat a masses i partícules, és a dir, un increment de l'espai, i encara que per a molts aquesta relació us semblarà una contradicció al no tenen en compte el límit "c" a la propagació de l'energia que el condiciona, aquí els deixo un enllaç a una revisió que vaig fer sobre la superposició i que penso que els pot ajudar a entendre aquesta relació: SUPERPOSICIÓ .

Ara, imaginin un globus ple de fonts d'energia, de estrelles que alliberen energia, alliberant i irradian partícules i massa en totes direccions,  convertint l'energia angular en lineal, una energía que adquirirà certa curvatura angular com a resultat de la interacció, una masiva quantitat de partícules que s'escampen a poc a poc de manera casual i que finalment s'agrupen per la interacció del camp g, partícules que van obrint també més espai en agrupar-se i adquirir en conjunt un nou moment angular menor pero amb més abast interactiu, omplint-lo de camp relacionat per la mateixa interacció, interacció que tendeix a corbar la linealitat vectorial i donar la possibilitat i l'origen de noves concentracions, noves estrelles que, re-iniciant el procés, obriran encara més l'espai interactiu, per la qual cosa el camp en definitiva creixerà al ritme que marca el naixement de noves estrelles, ritme de canvi que pot ser constant, creixent o fins i tot decreixent, però que per a nosaltres sempre ens resultarà accelerat si mesurem el creixement de la distància entre dues masses distants, ja que l'expansió de l'univers es tracta en definitiva d'una expansió ubiqua, és a dir, es dóna a tot arreu, i per petita que aquesta expansió sigui en cadascun dels punts intermedis de l'espai, mentre succeeixi d'aquesta manera, sempre ens semblarà accelerada, ja que cometem l'error d'estar calculant l'acceleració en comparació del moment temporal anterior sense tenir en compte la ubiqüitat de l'expansió. Penso que el més correcte seria veure el ritme de canvi de l'expansió ubiqua, descobrir si és accelerada, cosa que no em sembla lògica, constant, d'acord amb la funció de "e", o desaccelerada, encara que aquesta ultima qüestió queda totalment descartada per ara per la evidencia lumínica que rebem.

Així que mentre neixen estrelles que fusionen partícules en matèria més pesada, transformant l'energia angular en lineal, escampant la matèria i ampliant la distància interactiva dels seus camps, l'espai continuarà creixent, i ho farà al ritme estel·lar. 

*Aquesta visió s'engloba dins de la Teoria Ubiqua de l'Univers Multi-diferencial, explicant tant l'expansió com l'homogeneïtat de l'Horitzó al llarg de la línia temporal, un model que ja es dóna de manera natural a tots els organismes vius o models expansius que estan condicionats pels límits del espai i que es poden representar amb els marc de la funció exponencial d'Euler, pel que si l'univers és expansió de energia, de segur que no és cap excepció.

Finalment, els deixo amb l'article original que forma part de la meva evolució, on es comenta el fet que la distància entre la Terra i la Lluna també augmenta, o idees sobre el possible aixafament de l'Univers a conseqüència de la tendència a la polarització de camps i la possible evolució cap a una estructura polaritzada amb forma toroïdal que tendiria en contraure's cap a la singularitat de manera cíclica com a resultat de la curvatura resultant de la interacció, encara que també tenim la pessimista opció B que crec que desafia el model de la conservació de la energia i la teoria de camps, un model on l'univers a poc a poc s'estigués buidant, desintegrant, refredant... fins a fraccionar-se en múltiples universos desconnectats. 

Desembre 2021

Fent una feina sobre les fases de la lluna amb la meva filla, ens vam adonar que hi havia evidències publicades que la Lluna s'allunya progressivament de la Terra i ens vam plantejar el perquè.

Observant el moviment newtonià de la nostra Lluna, ens imaginem que la Lluna orbita la terra amb una massa creixent, de la mateixa manera que la massa de la Terra també creix a mesura que es nodreix dels objectes que atrapa la seva gravetat. Aquest increment de masses origina un increment de la intensitat de forces G i un increment en l'oposició al moviment circular. El resultat que busquem hauria d'explicar d'alguna manera perquè davant l'augment de forces es produeix una acceleració i una expansió cap a una òrbita de ràdio més gran sense que això suposi un canvi significatiu en el període ωt.

En un primer moment, des del punt de vista de la geometria ens hem basat en les fórmules de Newton, el moviment circular uniforme i en la nostra imaginació per trobar una resposta lògica que ens doni una explicació que resulta vàlida per a sistemes simples. Per a sistemes complexos, he buscat una solució més universal des del punt de vista de la teoria de campòs i la superposició.

Punt de vista geomètric per a sistemes simples:

F = -G x MT (terra) x ML (lluna) / r^2.

Com que la Força ve determinada pel radi

i és la Força qui determina l'acceleració

FL = ML x a                          (MCU: la derivada del vector en la direcció és l'acceleració)

ML x a = -G x MT (terra) x ML (lluna) / r^2. 

                                                (equilibri entre centrífuga = centrípeta)

a = -G x Mt / r^2                     (acceleració)

hem vist que qualsevol increment de M produirà un increment en l'acceleració i alhora un augment en la resistència a moure's en cercle: FL = ML x a.

Observant, hem arribat a la conclusió que hi ha un sol supòsit amb dos enfocaments diferents que podria arribar a explicar el perquè la lluna s'allunya i s'accelera, i per això, tenint també en compte la velocitat de propagació de les distorsions de camp a velocitat C per enllaçar aquesta peculiaritat amb les meves teories.

El primer enfocament l'hem basat com un increment de la massa de la Lluna provoca un augment de les forces: ∆G i centrífuga ∆FL (resistència a moure's en cercle). El resultat hauria de ser un allunyament de la Lluna seguit d'una minoració de la velocitat angular ω.

El segon enfocament l'hem focalitzat a l'augment de la massa de la terra. El resultat és semblant al primer enfocament perquè ens haguem exactament en la mateixa situació.

Penso que tendim a cometre l'error de posicionar la Terra al seu centre com si fos un model copernicà, però si fóssim llunàtics, tindríem a posicionar la Lluna al seu centre i descriure el moviment de la terra al seu voltant un cop al dia lunar, un error a evitar si esperem obtenir algunes respostes. Si observem el sistema Plutó / Caront, de seguida ens adonarem que el centre de massa de qualsevol sistema "cm" s'hagi sempre en algun punt de l'interval "<Centre Massa Plutó - Centre Massa Caront>" i mai als seus extrems. La mateixa situació es dóna al nostre sistema Lluna-Terra, on el centre de massa del sistema s'hagi en un punt de l'interval entre el centre de massa de la Lluna i el centre de massa de la Terra, cosa que fa que el moviment en la interacció ho interpretem des d'un punt o un altre com un moviment circular. És el fet que el centre de massa estigui sempre situat en un punt de l'interval la raó per la qual per a qualsevol increment d'alguna de les masses sempre es veurà afavorida l'expansió i l'acceleració respecte a l'atracció.

Punt de vista del camp G per a sistemes complexos:

Des d'aquest punt de vista, he suposat que és la massa i no l'univers qui s'expandeix i s'accelera, ja que és molt probable que l'univers sigui molt més que la massa.

Per entendre més enllà del perquè s'accelera la Lluna i extrapolar-ho a la resta de l'univers, hem de deixar de pensar en moviments circulars, centres de masses, forces centrifugues o centrípetes, ... i centrar-nos en el factor temporal, als camps, la conservació de l'energia en el límit a la velocitat de propagació de camps C, i la superposició. (Les masses sempre viatgen en línia recta uniforme, el que és corba aquí és el camp mitjà establert per la proximitat d'una altra massa).

Sabem que segons la primera llei de Newton, una massa viatja sempre en uniforme línia recta. A l'espai, la línia recta és aquella trajectòria en què la intensitat de camp mitjà roman constant, és a dir, la trajectòria en què el camp de la massa interactua nul amb el medi. D'altra banda tenim segons la Llei de la Gravitació Universal que entre dues masses, hi ha una força d'atracció que defineix la seva acceleració, i finalment, segons el Principi d'Inèrcia, tota massa oposa una resistència al canvi directament proporcional a la quantitat.

Si una massa viatja en línia recta uniforme pel camp mitjà definit des d'una altra massa molt més gran, aquesta romandrà en òrbita sempre que la seva acceleració es mantingui perpendicular a la velocitat. És així que qualsevol massa o sistema de masses viatja sempre a l'espai a velocitat constant per la recta d'intensitat de camp uniforme que hi ha entorn a un altre massa, però podent variar la seva velocitat en la mesura que sigui capaç de produir canvis en la intensitat del camp mitjà a mode de superposició. Per exemple, quan una massa incrementa la seva quantitat, també s'incrementa proporcionalment i de manera expansiva (factor temporal) la intensitat del seu camp i per tant, també ho farà el camp mitjà com a resultat de la superposició donada i dins del límit a la velocitat de propagació de les variacions de camp C definit per Einstein. Aquest increment expansiu en la intensitat del camp mitjà fa que el camí recte d'intensitat uniforme que seguia la Lluna s'allunyi de la Terra i la Lluna, posicionant-se lògicament a una distància més gran.

Com que la velocitat de la Lluna i de qualsevol massa a l'univers és inferior al límit a la velocitat de propagació C, i tenint en compte que aquest origen del canvi es dóna expansivament des de la Lluna, podem deduir que l'augment d'intensitat del camp resultant de la superposició exercirà un increment de la força G en totes les direccions sent més gran en la direcció que apunta la seva trajectòria com a resultat de l'efecte Doppler* del seu desplaçament, cosa que farà que la Lluna incrementi la seva acceleració en aquest sentit fins a assolir el nou equilibri, punt on la seva nova acceleració resulti perpendicular a la nova velocitat, és a dir, se situï en una nova línia recta d'intensitat uniforme. Tot aquest canvi he calculat que durarà en aquest exemple aproximadament uns 1,255sg que és el temps que trigués l'ona de variació del camp de la Lluna a assolir la Terra.

La mateixa situació es dóna per a qualsevol increment de massa donat a l'univers, on la variació de la intensitat de camp de la massa en superposició també modificarà expansivament la densitat del camp mitjà, afavorint així un desplaçament aparentment expansiu i d'acceleració.

Així que podem afirmar que la massa de l'univers s'expandeix i s'accelera a causa de la influència de camp G. A més, he d'afegir que també s'aplana en el seu conjunt pel que sembla per a mi un canvi de distribució de la matèria que tendeix cap a un pla universal, sent més que probable que, des de la nostra perspectiva, només aconseguim veure les dues primeres afirmacions, l'acceleració i l'expansió.

Nota:

Lamentablement per a mi, aquestes teories són molt difícils de demostrar, però penso que les idees sempre són bones, per això m'agradaria trobar dades que em permetin afirmar o descartar la presència d'un objecte supermassiu al centre de la nostra galàxia a partir del moviment circular de les estrelles que la conformen, saber si el seu funcionament és més similar al que passa al sistema Plutó/Caront on el centre de masses és un buit ben diferenciat, que el que passa al sistema Solar, comprovar també en el cas de que el centre de la galàxia estigués dominada per un buit i la superposició de camps de totes les estrelles, si aquesta superposició de força G seria capaç de crear ones gravitacionals de gran magnitud capaces de formar un vòrtex de camp G, i en aquest cas, si fos possible que es polaritzés,... o si per contra estic equivocat i sí que existeix un objecte supermassiu al centre de la nostra galàxia que impera tot amb la seva gravetat.

Finalment, un punt sobre la teoria del gran atractor que condiciona la trajectòria de desplaçament de les galàxies per l'univers. Veig que la idea d'una polarització s'ajusta més a l'explicació de l'acceleració de les mateixes per la interacció amb el cúmul de galàxies anomenat concentració de Shapley, ja que tendeixo a pensar més en la idea que si hi hagués un objecte supermassiu al centre de la nostra galàxia, la influència del gran atractor seria clarament major en ell i per tant, la nostra galàxia tindria més una forma lleugerament cònica i no a la forma semiplana que en conjunt viatja i s'accelera.

Sempre he pensat que formem part d'una reacció i sé que és a les nostres mans comprendre-la.

*Efecte Doppler en un camp en moviment. En expandir-se l'increment de camp a velocitat C en totes direccions per l'espai i ser el moment de la massa en només una, tenim que l'escala proporcional de la intensitat de camp a la distància en aquesta trajectòria serà sempre més gran que a tota la resta com a resultat de la velocitat de la massa i l'efecte Doppler, per la qual cosa de la mateixa manera que s'estableix l'acceleració G entre masses en la direcció en què la superposició de camps estableix una màxima intensitat, el camp augmentat estirarà la Lluna en aquesta direcció com si es tractés d'una altra massa,.