PERQUÈ S'EXPANDEIX I S'ACCELERA L'UNIVERS?

Abril 2024

*Aquest article ha quedat obsolet. Actualment, ja no concloc que l'univers s'expandeixi per la força de la gravetat i el seu aixafament sinó que la fusió nuclear de les estrelles dins d'un model evolutiu, bé podria ser la primera i principal raó dins d'un cúmul de circumstàncies.

La versió curta és aquesta: 

D'una banda, l'espai és camp i el camp energia, i de l'altra tenim la fusió a les estrelles que transforma la massa en estructures de massa més massiva, cosa que equival a concentracions de més energia en un mim punt, un camp particular més dens i amb més potencial d'interacció associat a la massa, cosa que afegeix consistència. A més, tenim que en la matèria, l'abast del camp interactiu associat a la massa no depèn només d'aquesta consistència, sinó que depèn també del moment angular o espí de la mateixa ( r = c / ω ), de manera que la transformació entròpica de l'energia d'angular a lineal que es realitza a tot arreu de l'univers, suposa un increment del radi o abast interactiu del camp associat a masses i partícules, és a dir, un increment de l'espai, i encara que per a molts aquesta relació us semblarà una contradicció al no tenen en compte el límit "c" a la propagació de l'energia que el condiciona, aquí els deixo un enllaç a una revisió que vaig fer sobre la superposició i que penso que els pot ajudar a entendre aquesta relació: SUPERPOSICIÓ .

Ara, imaginin un globus ple de fonts d'energia, de estrelles que alliberen energia, alliberant i irradian partícules i massa en totes direccions,  convertint l'energia angular en lineal, una energía que adquirirà certa curvatura angular com a resultat de la interacció, una masiva quantitat de partícules que s'escampen a poc a poc de manera casual i que finalment s'agrupen per la interacció del camp g, partícules que van obrint també més espai en agrupar-se i adquirir en conjunt un nou moment angular menor pero amb més abast interactiu, omplint-lo de camp relacionat per la mateixa interacció, interacció que tendeix a corbar la linealitat vectorial i donar la possibilitat i l'origen de noves concentracions, noves estrelles que, re-iniciant el procés, obriran encara més l'espai interactiu, per la qual cosa el camp en definitiva creixerà al ritme que marca el naixement de noves estrelles, ritme de canvi que pot ser constant, creixent o fins i tot decreixent, però que per a nosaltres sempre ens resultarà accelerat si mesurem el creixement de la distància entre dues masses distants, ja que l'expansió de l'univers es tracta en definitiva d'una expansió ubiqua, és a dir, es dóna a tot arreu, i per petita que aquesta expansió sigui en cadascun dels punts intermedis de l'espai, mentre succeeixi d'aquesta manera, sempre ens semblarà accelerada, ja que cometem l'error d'estar calculant l'acceleració en comparació del moment temporal anterior sense tenir en compte la ubiqüitat de l'expansió. Penso que el més correcte seria veure el ritme de canvi de l'expansió ubiqua, descobrir si és accelerada, cosa que no em sembla lògica, constant, d'acord amb la funció de "e", o desaccelerada, encara que aquesta ultima qüestió queda totalment descartada per ara per la evidencia lumínica que rebem.

Així que mentre neixen estrelles que fusionen partícules en matèria més pesada, transformant l'energia angular en lineal, escampant la matèria i ampliant la distància interactiva dels seus camps, l'espai continuarà creixent, i ho farà al ritme estel·lar. 

*Aquesta visió s'engloba dins de la Teoria Ubiqua de l'Univers Multi-diferencial, explicant tant l'expansió com l'homogeneïtat de l'Horitzó al llarg de la línia temporal, un model que ja es dóna de manera natural a tots els organismes vius o models expansius que estan condicionats pels límits del espai i que es poden representar amb els marc de la funció exponencial d'Euler, pel que si l'univers és expansió de energia, de segur que no és cap excepció.

Finalment, els deixo amb l'article original que forma part de la meva evolució, on es comenta el fet que la distància entre la Terra i la Lluna també augmenta, o idees sobre el possible aixafament de l'Univers a conseqüència de la tendència a la polarització de camps i la possible evolució cap a una estructura polaritzada amb forma toroïdal que tendiria en contraure's cap a la singularitat de manera cíclica com a resultat de la curvatura resultant de la interacció, encara que també tenim la pessimista opció B que crec que desafia el model de la conservació de la energia i la teoria de camps, un model on l'univers a poc a poc s'estigués buidant, desintegrant, refredant... fins a fraccionar-se en múltiples universos desconnectats. 

Desembre 2021

Fent una feina sobre les fases de la lluna amb la meva filla, ens vam adonar que hi havia evidències publicades que la Lluna s'allunya progressivament de la Terra i ens vam plantejar el perquè.

Observant el moviment newtonià de la nostra Lluna, ens imaginem que la Lluna orbita la terra amb una massa creixent, de la mateixa manera que la massa de la Terra també creix a mesura que es nodreix dels objectes que atrapa la seva gravetat. Aquest increment de masses origina un increment de la intensitat de forces G i un increment en l'oposició al moviment circular. El resultat que busquem hauria d'explicar d'alguna manera perquè davant l'augment de forces es produeix una acceleració i una expansió cap a una òrbita de ràdio més gran sense que això suposi un canvi significatiu en el període ωt.

En un primer moment, des del punt de vista de la geometria ens hem basat en les fórmules de Newton, el moviment circular uniforme i en la nostra imaginació per trobar una resposta lògica que ens doni una explicació que resulta vàlida per a sistemes simples. Per a sistemes complexos, he buscat una solució més universal des del punt de vista de la teoria de campòs i la superposició.

Punt de vista geomètric per a sistemes simples:

F = -G x MT (terra) x ML (lluna) / r^2.

Com que la Força ve determinada pel radi

i és la Força qui determina l'acceleració

FL = ML x a                          (MCU: la derivada del vector en la direcció és l'acceleració)

ML x a = -G x MT (terra) x ML (lluna) / r^2. 

                                                (equilibri entre centrífuga = centrípeta)

a = -G x Mt / r^2                     (acceleració)

hem vist que qualsevol increment de M produirà un increment en l'acceleració i alhora un augment en la resistència a moure's en cercle: FL = ML x a.

Observant, hem arribat a la conclusió que hi ha un sol supòsit amb dos enfocaments diferents que podria arribar a explicar el perquè la lluna s'allunya i s'accelera, i per això, tenint també en compte la velocitat de propagació de les distorsions de camp a velocitat C per enllaçar aquesta peculiaritat amb les meves teories.

El primer enfocament l'hem basat com un increment de la massa de la Lluna provoca un augment de les forces: ∆G i centrífuga ∆FL (resistència a moure's en cercle). El resultat hauria de ser un allunyament de la Lluna seguit d'una minoració de la velocitat angular ω.

El segon enfocament l'hem focalitzat a l'augment de la massa de la terra. El resultat és semblant al primer enfocament perquè ens haguem exactament en la mateixa situació.

Penso que tendim a cometre l'error de posicionar la Terra al seu centre com si fos un model copernicà, però si fóssim llunàtics, tindríem a posicionar la Lluna al seu centre i descriure el moviment de la terra al seu voltant un cop al dia lunar, un error a evitar si esperem obtenir algunes respostes. Si observem el sistema Plutó / Caront, de seguida ens adonarem que el centre de massa de qualsevol sistema "cm" s'hagi sempre en algun punt de l'interval "<Centre Massa Plutó - Centre Massa Caront>" i mai als seus extrems. La mateixa situació es dóna al nostre sistema Lluna-Terra, on el centre de massa del sistema s'hagi en un punt de l'interval entre el centre de massa de la Lluna i el centre de massa de la Terra, cosa que fa que el moviment en la interacció ho interpretem des d'un punt o un altre com un moviment circular. És el fet que el centre de massa estigui sempre situat en un punt de l'interval la raó per la qual per a qualsevol increment d'alguna de les masses sempre es veurà afavorida l'expansió i l'acceleració respecte a l'atracció.

Punt de vista del camp G per a sistemes complexos:

Des d'aquest punt de vista, he suposat que és la massa i no l'univers qui s'expandeix i s'accelera, ja que és molt probable que l'univers sigui molt més que la massa.

Per entendre més enllà del perquè s'accelera la Lluna i extrapolar-ho a la resta de l'univers, hem de deixar de pensar en moviments circulars, centres de masses, forces centrifugues o centrípetes, ... i centrar-nos en el factor temporal, als camps, la conservació de l'energia en el límit a la velocitat de propagació de camps C, i la superposició. (Les masses sempre viatgen en línia recta uniforme, el que és corba aquí és el camp mitjà establert per la proximitat d'una altra massa).

Sabem que segons la primera llei de Newton, una massa viatja sempre en uniforme línia recta. A l'espai, la línia recta és aquella trajectòria en què la intensitat de camp mitjà roman constant, és a dir, la trajectòria en què el camp de la massa interactua nul amb el medi. D'altra banda tenim segons la Llei de la Gravitació Universal que entre dues masses, hi ha una força d'atracció que defineix la seva acceleració, i finalment, segons el Principi d'Inèrcia, tota massa oposa una resistència al canvi directament proporcional a la quantitat.

Si una massa viatja en línia recta uniforme pel camp mitjà definit des d'una altra massa molt més gran, aquesta romandrà en òrbita sempre que la seva acceleració es mantingui perpendicular a la velocitat. És així que qualsevol massa o sistema de masses viatja sempre a l'espai a velocitat constant per la recta d'intensitat de camp uniforme que hi ha entorn a un altre massa, però podent variar la seva velocitat en la mesura que sigui capaç de produir canvis en la intensitat del camp mitjà a mode de superposició. Per exemple, quan una massa incrementa la seva quantitat, també s'incrementa proporcionalment i de manera expansiva (factor temporal) la intensitat del seu camp i per tant, també ho farà el camp mitjà com a resultat de la superposició donada i dins del límit a la velocitat de propagació de les variacions de camp C definit per Einstein. Aquest increment expansiu en la intensitat del camp mitjà fa que el camí recte d'intensitat uniforme que seguia la Lluna s'allunyi de la Terra i la Lluna, posicionant-se lògicament a una distància més gran.

Com que la velocitat de la Lluna i de qualsevol massa a l'univers és inferior al límit a la velocitat de propagació C, i tenint en compte que aquest origen del canvi es dóna expansivament des de la Lluna, podem deduir que l'augment d'intensitat del camp resultant de la superposició exercirà un increment de la força G en totes les direccions sent més gran en la direcció que apunta la seva trajectòria com a resultat de l'efecte Doppler* del seu desplaçament, cosa que farà que la Lluna incrementi la seva acceleració en aquest sentit fins a assolir el nou equilibri, punt on la seva nova acceleració resulti perpendicular a la nova velocitat, és a dir, se situï en una nova línia recta d'intensitat uniforme. Tot aquest canvi he calculat que durarà en aquest exemple aproximadament uns 1,255sg que és el temps que trigués l'ona de variació del camp de la Lluna a assolir la Terra.

La mateixa situació es dóna per a qualsevol increment de massa donat a l'univers, on la variació de la intensitat de camp de la massa en superposició també modificarà expansivament la densitat del camp mitjà, afavorint així un desplaçament aparentment expansiu i d'acceleració.

Així que podem afirmar que la massa de l'univers s'expandeix i s'accelera a causa de la influència de camp G. A més, he d'afegir que també s'aplana en el seu conjunt pel que sembla per a mi un canvi de distribució de la matèria que tendeix cap a un pla universal, sent més que probable que, des de la nostra perspectiva, només aconseguim veure les dues primeres afirmacions, l'acceleració i l'expansió.

Nota:

Lamentablement per a mi, aquestes teories són molt difícils de demostrar, però penso que les idees sempre són bones, per això m'agradaria trobar dades que em permetin afirmar o descartar la presència d'un objecte supermassiu al centre de la nostra galàxia a partir del moviment circular de les estrelles que la conformen, saber si el seu funcionament és més similar al que passa al sistema Plutó/Caront on el centre de masses és un buit ben diferenciat, que el que passa al sistema Solar, comprovar també en el cas de que el centre de la galàxia estigués dominada per un buit i la superposició de camps de totes les estrelles, si aquesta superposició de força G seria capaç de crear ones gravitacionals de gran magnitud capaces de formar un vòrtex de camp G, i en aquest cas, si fos possible que es polaritzés,... o si per contra estic equivocat i sí que existeix un objecte supermassiu al centre de la nostra galàxia que impera tot amb la seva gravetat.

Finalment, un punt sobre la teoria del gran atractor que condiciona la trajectòria de desplaçament de les galàxies per l'univers. Veig que la idea d'una polarització s'ajusta més a l'explicació de l'acceleració de les mateixes per la interacció amb el cúmul de galàxies anomenat concentració de Shapley, ja que tendeixo a pensar més en la idea que si hi hagués un objecte supermassiu al centre de la nostra galàxia, la influència del gran atractor seria clarament major en ell i per tant, la nostra galàxia tindria més una forma lleugerament cònica i no a la forma semiplana que en conjunt viatja i s'accelera.

Sempre he pensat que formem part d'una reacció i sé que és a les nostres mans comprendre-la.

*Efecte Doppler en un camp en moviment. En expandir-se l'increment de camp a velocitat C en totes direccions per l'espai i ser el moment de la massa en només una, tenim que l'escala proporcional de la intensitat de camp a la distància en aquesta trajectòria serà sempre més gran que a tota la resta com a resultat de la velocitat de la massa i l'efecte Doppler, per la qual cosa de la mateixa manera que s'estableix l'acceleració G entre masses en la direcció en què la superposició de camps estableix una màxima intensitat, el camp augmentat estirarà la Lluna en aquesta direcció com si es tractés d'una altra massa,.

La relativitat en la constant de Planck ћ.

La relativitat en la constant de Planck ћ.

Si la inducció és l'evidència que els camps lligats a partícules poden induir al moviment a altres partícules mitjançant la mera interacció dels seus camps, quedant d'aquesta manera patent que camp i partícula formen part d'una mateixa cosa, no resultaria erroni interpretar que la intensitat mitjana μ establerta en el medi en la confluència de camps, bé podria influir a manera de pressió en tots els camps elèctrics que conformen una estructura, similar a la produïda pel denominat efecte Casimir o força de Casimir-Polder, condicionant d'aquesta manera la distància proporcional en què les partícules trobarien el seu equilibri estructural, distància que en el nostre medi immediat hem determinat com la constant de Planck ћ.

D'altra banda, la magnitud dels camps lligats a partícules en moviment, bé podria estar, com vaig apuntar en la teoria espacial de camps, influenciada pel que vaig venir a denominar com efecte C, resultat de la velocitat global Vc de l'estructura, determinant la magnitud de la intensitat del camp μ' de les partícules que la conformen.

El resultat seria un comportament elàstic en el que ve a ser la constant de Planck ћ en funció a μ i μ'. Aquesta elasticitat donada en el valor de ћ, faria variar el radi de les òrbites traçades per les partícules entorn al seu nucli, i per tant, la distància orbital recorreguda per les mateixes dins del període del cicle de cada partícula.

Així, podem percebre l'existència d'una relativitat en el període que seria directament proporcional al valor de ћ i inversament proporcional a la intensitat del camp mitjà μ i la intensitat de la partícula μ', de manera que com menor sigui la intensitat de μ, més lentament aparentarà passar el temps.

El problema en la Teoría és que degut a la gran magnitud, tot i que els canvis en μ a mode de distorsió dμ  o ona gravitacinonal és propaguen a la velocitat C, ho fan tan lentament respecte a les dimensions que és fan molt difícil de percebre des de la nostre perspectiva. 

Nota:

El límit a la propagació C és el punt a partir del qual la energia no sé conserva, de disipa en desintegració. 

TEORIA ESPACIAL DE CAMPS V4/2022

*Aquest article ha estat subjecte a revisió i canvis com a resultat de l'evolució de les meves idees i coneixements.

La darrera versió revisada la trobareu en aquesta publicació: Teoria Espacial de Camps - Unificació. 

Conscient que en aquest article forma part de la meva evolució i que hi han idees que es poden aprofitar, deixo aquí els plantejaments que vaig fer en la seva versió original no revisada, doncs són en definitiva els que m'han inquietat i guiat cap a un nou plantejament més coherent i acord amb l'establert.

Gràcies.

TEORIA ESPACIAL DE CAMPS

versió 4/2022

1. INTRODUCCIÓ.

2. CAMP ELÈCTRIC I CAMP ELÈCTRIC GENERALITZAT.

3. VELOCITAT DE CAMP C I VELOCITAT SUB-C.

4. INTENSITAT PROPORCIONAL DE CAMP.

         REGLA DEL QUADRAT DE LA DISTÀNCIA.

5. SUPERPOSICIÓ D'INTENSITAT DE CAMP.

         FORÇA.

         CAMP MITJÀ (L'ESPAI).

6. ONDA.

7. ONDA MECÀNICA.

8. GEOMETRIA DE LES ONES DE DISTORSIÓ GENERADES PER CAMPS/PARTÍCULES EN MOVIMENT

9. FORÇA G.

         FORÇA D'ALINEACIÓ.

10. EFECTE C:

         EFECTE DOPPLER

         PRINCIPI DE CONSERVACIÓ DE L'ENERGIA.

11. MAGNITUD D'ONDA. LA INTENSITAT.

12. EL TEMPS I L'ESPAI.

13. EL CAMÍ ECONÒMIC

14. NIDAMENT DE FORCES.

15. L'ESPAI, LA SUPERPOSICIÓ ESTABLE DE CAMPS.

16. REGLA DE LA MÀ DRETA

17. LA GALÀXIES I ELS FORATS NEGRES.

INTRODUCCIÓ.

Des de la postulació del camp elèctric proposada per Michael Faraday, sempre he tingut certa confusió a comprendre l'espai com un gairebé buit, tenint en compte que més tard, Charles-Augustin de Coulomb postulo que el camp elèctric de les partícules s'expandeix per tot el univers. Seguint els esdeveniments, James Clerk Maxwell va relacionar el camp elèctric amb l'electromagnetisme i André-Marie Ampère va aportar la seva llei generalitzada.

Aquest estudi neix a partir de la revisió de les lleis de l'univers mecànic amb la finalitat d'aportar una millor comprensió de la Mecànica Universal unint les diferents teories, de la mateixa manera que va fer Carl Friedrich Gauss definint el camp elèctric a través d'una superfície esfèrica tancada i obtenir el mitjà per construir les relacions matemàtiques del mateix.

CAMP ELÈCTRIC I CAMP ELÈCTRIC GENERALITZAT.

El Camp Elèctric d‟una partícula és l‟espai que defineix la mateixa i que s‟expandeix en totes direccions. Aquest camp es desplaça conjuntament amb la partícula, sent camp i partícula parteix de la mateixa cosa.

El camp elèctric generalitzat és la suma com a superposició dels camps elèctrics de totes les partícules que conformen l'Univers.

VELOCITAT DE CAMP C I VELOCITAT SUB-C.

De tots és ja conegut que a l'univers no existeix el repòs absolut i que en funció del punt de l'observador, poden diferir les interpretacions del que realment passa. Aquesta diferència és deguda a l'existència d'alguna cosa que ens altera la nostra percepció fent de l'observació una personalització dels resultats. Per això, per poder fer una comparació correcta, primer hauríem de trobar punts en comú entre ambdues percepcions de manera que l'estudi i la comparativa dels mateixos no es trobin alterats per la diferència de perspectives. Aquests punts en comú són les anomenades constants universals, i la primera d'aquestes constants a què faig referència és la velocitat C.

La velocitat, sempre s'ha mesurat en funció de l'espai/el temps, i realment, resulta fàcil de mesurar la velocitat d'un objecte entre dos punts quan la distància entre tots dos és recta i constant, però a l'espai, sent la velocitat límit de propagació una constant, no ho és el seu recorregut a causa de les limitacions que la pròpia llei suscita i el principi de conservació de l'energia.

La Velocitat de Camp C és la velocitat constant a què es propaga qualsevol alteració en la proporcionalitat del camp elèctric (1/x^2) a mode d'ona, i encara que s'utilitza sempre per fer referència a la velocitat de la llum, prefereixo utilitzar el terme genèric de Velocitat C o Velocitat de Camp, doncs aquesta constant, fa referència a la velocitat en què propaguen totes les distorsions, ja sigui pel camp elèctric o el camp G.

La velocitat sub C és la velocitat de la partícula respecte a la velocitat de l'ona que origina en el desplaçament.

INTENSITAT PROPORCIONAL DE CAMP.

REGLA DEL QUADRAT DE LA DISTÀNCIA.

La intensitat del camp de les partícules decreix sempre inversament proporcional al quadrat de la distància respecte al centre. (1/X^2).. 

SUPERPOSICIÓ D'INTENSITAT DE CAMP.

La Intensitat de camp se Suma quan dos o més camps originats per diferents focus coexisteixen en un mateix espai compartit. El resultat de la suma pot ser un camp més intens comparteix la proporcionalitat de la inversa del quadrat de la distància.

Gràfica del quadrat de la distància.

Suma de dos o més camps / partícules.

Per contra, quan dos o més focus distants entre si superposen els seus camps, el resultat és una variació en la proporcionalitat de la inversa del quadrat de la distància donada a l'espai compartit per ambdós camps fent de la superposició, el ressorgiment de forces de atracció.

Nota: Una particularitat que vaig explicar al meu bloc específic sobre la superposició és que en la superposició de dos camps sempre es conserva la naturalesa individual de cadascun, sent la superposició en si un estat temporal.

Suma de dos o més camps amb focus distants entre si.

FORÇA

La força en camps és la resistència que oposa el camp al canvi de la seva proporció dequilibri de la inversa del quadrat de la distància. La intensitat μ és directament proporcional a la resistència, és a dir, com més densitat, més energia es necessitarà per crear una distorsió i més força s'originarà com a resultat d'aquesta distorsió com a resultat del límit establert pel principi de superposició. 

Aquesta seria una manera més clara d'interpretar perquè dos focus s'atreuen en superposar els camps. Els canvis de proporcionalitat que s'originen com a resultat de la superposició fa que sorgeixi una força de tir en sentit cap a on la intensitat de camp μ és més gran.

EL CAMP MITJÀ (μ) (L'ESPAI).

De la confluència de tots els camps de l'univers, tenim una intensitat mitjana del camp (μ), on degut a la distància respecte a la proporció de la inversa del quadrat, el camp creix i decreix tan lentament que es comporta com si d'un mitjà estable es tractés.

ONA.

Una Onda és una alteració de la proporcionalitat decreixent de la intensitat mitjana del camp mitjà (μ) en un punt de l'espai que tendeix a restablir la proporció 1/X^2. Aquesta variació, distorsió o alteració és també la propagació de l'energia que cal per a aquesta distorsió pel camp.

El comportament de qualsevol tipus d'ona, independentment que contingui massa o no, consisteix en un creixement de la intensitat del camp mitjà i el posterior restabliment del mateix després del seu pas, alterant així la proporcionalitat en la intensitat de camp de la inversa del quadrat de la distància respecte a un punt.

El fet que una ona d'energia es comporti de la mateixa manera que ho fa l'ona de xoc generada per una partícula/camp en moviment, ens pot induir en alguns casos a confondre una ona amb la presència d'una partícula/camp.

Imatge d'una Ona generada per una massa o particulars i el seu camp en desplaçament

Imatge d'una ona expansiva sense massa.

ONDA MECÀNICA.

Les Ones són, en definitiva, la propagació d'una alteració o variació d'intensitat o energia a través del camp mitjà (μ).

Les Ones mecàniques, a títol pràctic, sempre han estat condicionades per la rigidesa del moll i les masses, que és el mateix que dir que s'hagin condicionat per la densitat del medi en què es propaguen a una velocitat constant, amb totes les repercussions que això comporta, però en realitat, dins d'una ona mecànica, hi ha un espai immens definit pels camps de cada partícula, camp on es dóna el procés d'inducció a velocitat C que permet la propagació de l'energia.

Rigidesa del moll:

És clar que hi ha una relació directa entre la densitat del medi i la velocitat de propagació. Un mitjà es considera més dens en els casos en què la intensitat dels seus camps és més gran, o la distància entre les partícules sigui més petita, o ambdues opcions simultàniament, oferint cada partícula com a part d'un mitjà, una major o menor resistència al moviment. En funció de l'amplitud d'aquest moviment i la velocitat de propagació de l'energia dins de cada camp C, la velocitat de propagació de l'energia per un mitjà determinat es veurà reduïda pel temps emprat per cada partícula en l'oscil·lació (moviment harmònic simple).

Si reduïm tot el procés d'intercanvi d'energia a només dos camps/partícules, no hi ha més resistència al moviment que la intensitat dels camps, intensitat que augmenta o disminueix sempre en funció del quadrat de la distància, encara que en el nostre cas particular, sembli que passa instantàniament en donar-se en distàncies Ångström i unitats de temps tan petites, que s'escapen a la nostra capacitat de mesurament. Podem observar més fàcilment el procés i salvar el problema sumant camps mitjançant la concentració en camps i masses en un mateix espai, no oblidem que tant el límit a la velocitat de propagació C com la regla de la inversa del quadrat de la distància són una constant per a tots els camps.

A l'espai on les distàncies són immenses, la variació d'intensitat dels camps per superposició és tan petita que el medi se'ns mostra més com un buit que com la confluència de la infinitat de camps que el conformen. El problema que se'ns planteja ara no és que les unitats espai temporal siguin molt petites, sinó l'immens temps que hem de dedicar a l'observació per observar-ne la mecànica, ja que els successos respecte a la distància i la nostra existència són molt lents.

GEOMETRIA DE LES ONES DE DISTORSIÓ GENERADES PER CAMPS/PARTÍCULES EN MOVIMENT.

De la mateixa manera que va fer Carl Friedrich Gauss a la representació esfèrica d'una superfície de camp elèctric per poder formular matemàticament la seva definició, he pretès per a aquesta representació tenir en compte diversos factors com la velocitat de desplaçament de la partícula respecte al medi, la regla del quadrat de la distància, la intensitat mitjana o permeabilitat del medi (μ) i el límit a la propagació de les distorsions al camp elèctric en C, reconstruint una figura geomètrica que ens ajudi a millorar la comprensió de la força que s'originen com a resultat del restabliment de la proporcionalitat alterada.

FORÇA G.

La força G és la força d'atracció donada entre dues masses quan el resultat de la superposició dels seus camps és més gran a l'equilibri proporcional en la distància 1/x^2. De la mateixa manera que un camp que no exerceix cap força serà aquell en què la seva proporció sigui menor a la inversa del quadrat de la distància.

FORÇA DE REPULSIÓ.

La força de repulsió només és possible entre camps polaritzats i entre partícules en funció als seu spin espacial (+/-) i la seva trajectòria. 

En síntesi, la atracció o repulsió està en funció al desplaçament dels seus camps i no a la seva naturalesa.

FORÇA/RESISTÈNCIA NUL·LA.

No s'originen forces com a resultat de la superposició quan la proporció resultant de la superposició és inferior a 1/x^2 independentment de la intensitat (μ).

EFECTE C:

EFECTE DOPPLER

(PRINCIPI DE CONSERVACIÓ DE L'ENERGIA)

L'efecte doppler en els camps és el resultat del desplaçament dels focus i el límit a la propagació de les distorsions originades per aquest desplaçament a C. Aquest efecte fa que una massa en moviment creï davant seu un augment de la intensitat de camp μ que trenca amb la proporcionalitat de la inversa del quadrat de la distància, la qual cosa dóna origen al sorgiment de forces de tir, mentre que al camp successor, es veu reduïda la intensitat per sota de 1, quedant la massa alliberada de la seva resistència al moviment en aquesta trajectòria.

Una imatge aproximada podria ser la representada al següent Gif, encara que per això he suposat les repercussions en una velocitat propera a C.

MAGNITUD D'ONDA. LA INTENSITAT.

La magnitud de la variació en la proporcionalitat de camp que provoca una distorsió, és a dir, l'amplitud o la intensitat màxima assolida per l'ona. Aquesta intensitat fa referència a la quantitat d'energia que posseeix i que es conserva a la mateixa ona, i és a més un reflex de la quantitat d'energia que va precisar la partícula/camp que va donar origen a la mateixa ona.

La Magnitud o intensitat de l'ona estarà condicionada pel límit a la propagació en la velocitat C. La variació en proporcionalitat de la intensitat dels camps en la distància 1/X^2 no exercirà cap alteració en viatjar al límit C.

EL TEMPS I L'ESPAI.

El temps és la constant universal complementària que fem servir per relacionar (mesurar i comparar) l'espai per intervals.

Pensar en viatges temporals és com deia el meu professor d'EGB: "confondre la velocitat amb la cansalada".

Relativitat:

Si en termes atòmics, és de la relació del desplaçament orbital de l'electró respecte al nucli atòmic que es genera l'ona de distorsió que repetitivament es propaga per l'espai...

Què és el temps: la freqüència o l'ona?

Penso que quan mesurem amb un rellotge atòmic el temps a la terra ia l'espai, probablement tinguem que en segon els períodes o recorreguts orbitals del nostre electró seran lleugerament més llargs a causa de l'augment de la distància del radi. influència del camp mitjà μ respecte als camps i forces que hi ha dins del nostre àtom. Això hauria de fer que els períodes de l'electró resultessin (2π pel diferencial de ћ) més llargs, provocant que el nostre rellotge s'endarrerís per la influència del límit a la velocitat C que impedeix que els seus electrons s'accelerin, cosa que a primera vista ens permetrà relacionar al meu parer de manera errònia, el temps amb la gravetat; dic errònia perquè no es tracta del temps sinó del nostre rellotge el que està influenciat per la densitat μ del camp terrestre.

Si alguna relació universal existeix a la definició del temps i l'espai és clarament el límit de velocitat a la propagació de les distorsions de camp C en ser independent de la densitat μ del mateix.

EL CAMÍ ECONÒMIC.

A l'espai, hi ha dos camins per arribar a un mateix destí: la línia recta que és el camí més curt entre dos punts i el camí econòmic on l'energia sempre es conserva.

El camí econòmic és en essència la trajectòria corba que seguirà qualsevol partícula, massa o distorsió a través del camp estable conservant-ne l'energia en tot moment. Al voltant d'una massa, el camí econòmic és aquell que transcorre de manera circular i on la intensitat es manté constant, és a dir, que manté una perpendicularitat de raci constant respecte a la massa formant una circumferència.

El camí més curt necessita, per contra, l'ús addicional d'energia de manera continuada per corregir la curvatura de la intensitat del camp mitjà que es dóna a l'espai i així mantenir-se en línia recta. La quantitat denergia és inversament proporcional a la velocitat, precisant 0 energia a velocitat C.

La raó de la trajectòria corba de les masses és el resultat dels focus (G) que conformen lespai (μ).

A l'univers, qualsevol massa tendirà a viatjar sempre perpendicular al camp de més intensitat, i tendirà a virar en sentit cap a l'increment del camp resultant de la superposició, essent l'angle de gir directament proporcional a la intensitat del camp.

NIDAMENT DE FORCES.

 

El nidament de forces és la possibilitat que dins una suma de camps, establerta a partir de múltiples focus que formant un sistema comparteixen una mateixa trajectòria i que originen una alteració o variació d'intensitat de camp en forma conjunta, hi hagi petits focus aïllats a escala inferior que transiten per dins del suposat camp unificat, amb una trajectòria local diferent de la donada en la seva forma globalitzada, originant les seves petites ones, com si es tractés d'un nou mitjà (μ'').

Això és possible dins de les concentracions de camps celestes que sumats, fan que la variació de la intensitat en distàncies relativament curtes sigui tan petita que es pugui considerar com a mitjà estable (μ’’). En aquest mitjà (μ'') local, els focus es notarien lliures com si es tractés d'un subunivers, encara que en la realitat, no deixarien d'estar condicionats de manera indirecta pel desplaçament global i en conjunt de la concentració massiva.

Del nidament de camps dins de camps, podem deduir que s'originarien forces que d'àmbit local que amb prou feines guardarien una relació aparent amb les forces de caràcter global que originaria la concentració pel fet de compartir una mateixa trajectòria, reforçant la idea de la teoria de la unificació de camps.

L'ESPAI, LA SUPERPOSICIÓ ESTABLE DE CAMPS.

La superposició de la intensitat de camps de diferents focus en certes formes espacials i que comparteixen una mateixa trajectòria relativa són capaços d'originar una intensitat mitjana de camp estable que reconeixem com a espai mitjà (μ). Les Galàxies d'espiral són una de les estructures que permeten aquesta estabilitat aparent de camp entre focus, per trobar-se aquests niats dins de l'estructura global.

CURIOSITAT:  REGLA DE LA MÀ DRETA.

A l'espai no existeix la regla de la mà dreta en estar tot en expansió, ja que es tracta d'una regla que se cenyeix només als camps polaritzats on el moment global manté un vincle tancat, tampoc no existeix a la postergació de camps cap tipus de forces de repulsió similars a les que podem trobar als sistemes de camps polaritzats, on almenys dos dels seus vectors de coordenades s'hagin fet en trajectòries contraposades.

Si bé la idea que les alteracions dels camps elèctrics que giren al voltant de les partícules pel caràcter d'espí en si mateixes, per a un sistema com una galàxia, haurien de totes les estrelles estar alineades en forma d'anell mantenint alhora les seves rotacions perquè el camp G de l'estructura resultant pogués arribar a tenir propietats de camp polaritzat. Això no vol dir que el camp establert com a centre de la galàxia no tingui característiques de polarització.

LES GALÀXIES I ELS FORATS NEGRES.

Les galàxies són estructures de superposició de camp on el seu centre de massa compartit fa que tota la massa orbiti al voltant d'aquest. Una de les propietats de la superposició de tots els camps que originen els focus d'una galàxia és que al centre de la mateixa, la intensitat sigui tan alta que s'originin forces de tir amb tanta intensitat com si d'un objecte amb gran concentració de massa es tractés, podent ser un espai totalment buit de massa, però ple de camp superposat.

Imatge de la intensitat de camp de la Via Làctia.

A la imatge es pot observar que el punt de major intensitat de camp de l'estructura es donaria al centre de massa de la galàxia, apareixent amb referència a aquest un efecte de forces G de gran magnitud a causa del canvi de proporcionalitat donat a la intensitat en aquest punt i sense cap necessitat de presència de cap massa, tractant-se doncs d'un centre de massa buit, com el que ocorre animadament en el nostre sistema en la parella Plutó/Caronte.

Aquesta concentració de camp donarien origen a un anomenat Forat Negre on les forces d'atracció que s'origina són tan fortes que influeixen en els desplaçaments de les masses i les distorsions de camp, des del nostre punt de vista, com a resultat del seu desplaçament.

Pel que fa a la teoria d'Objectes Súper massius que nien el centre de les galàxies, no encaixen al meu parer a l'univers per ser en si dominants en la seva posició, un estatus que al meu parer, es contradiu amb la teoria del big bang.