DISTORISÓ I CAMP

Una de les dificultats més grans que es troba la ciència en l'estudi dels fenòmens físics, és la impossibilitat d'observar el que ens és relativament estàtic. 

Si ens parem a pensar en què consisteix la percepció i l'observació, veurem que en essència, es basa en el contrast de dos o més posicionaments, però ¿que passa quan ens trobem en una posició relativa que fa que l'objecte d'estudi, sumit en un moviment exactament igual al nostre, aparenti un relatiu repòs absolut? És aquesta controvèrsia i el nostre aprenentatge natural basat en l'experimentació tangible, la que ens condueix a separar el camp de les partícules com si de dues coses diferents es tractessin.

En la següent imatge es pot observar en el costat esquerre, com la distorsió de camp en interacció es deforma a mesura que interacciona amb els micro camps del seu medi immediat, fent que la distorsió experimenti un efecte Doppler-Fizeau, deformant-se pel desplaçament. En canvi, a la dreta de la imatge es mostra el comportament del camp, com roman aliè a totes les interaccions, desplaçant conjuntament amb partícula en forma unànime. En aquest cas no es produeix cap deformació espacial, doncs camp i partícula són parts de la mateixa cosa.

 

El fet que considerem el camp com aliè a la partícula és al meu parer, el causant d'un error que s'arrossega en el plantejament de moltes de les teories del segle XX. Per a mi, crec que la prova irrefutable que aquestes teories no són les més apropiades per avançar en el coneixement sobre l'espai i el temps és el fenomen de la inducció aportat en 1831 per Michael Faraday, on trobem una demostració pràctica que no podria ser si partícula i camp no fossin inseparables.
Crec que amb els indicis que trobo, estaria justificat un experiment similar a  l'espai i gran escala, el qual, ens permetria sortir de dubtes.