TEORIA ESPACIAL DE CAMPS
PROPOSTA DE CAMP UNIFICAT EN
MECÀNICA CLÀSSICA
Introducció:
Sempre m'ha fascinat conèixer el perquè de les coses i descobrir la física ha estat com trobar el llibre de receptes d'un mag que contenen el coneixement sobre l'univers, i la veritat, m'agradaria escriure alguna cosa en aquest llibre que pugui ser important, que encara que no canviï pràcticament res, millori la comprensió i permeti a la física seguir avançant en el seu camí.
Aquesta revisió sobre alguns aspectes de la física de camps i forces està basada sobre la premissa de la evidència científica de que tota partícula posseeix un camp propi i que tots dos formen part de la mateixa energia, essent el camp part de la energia de la partícula, altrament dit, que en tot camp on s'origina una força sempre existeix una partícula o conjunt de partícules relacionades directament amb aquesta força.
Al llarg de la història, sempre s'ha estudiat el comportament de camps i partícules des de una perspectiva central, es a dir, des de el seu moment angular, i tot i que és correcte, penso que aquesta manera humana de procedir dificulta molt la comprensió del comportament i les característiques dels camps, dons els camps son tot menys centre, tot i que formen part del mateix.
La Teoria Espacial de Camps està desenvolupada des de una perspectiva tangencial, un nou focus que ens permet solucionar o esclarir alguns dels dubtes que encara persisteixen en les teories actuals o que inclús han inspirat a grans físics en la creació de noves teories que estan revolucionant actualment el mon de la física.
La finalitat d'aquest estudi és unificar tota la teoria de forces i camps sota un mateix teorema, millorant-ne la comprensió i oferint noves respostes que s'apartin del fantàstic. Sé que puc cometre alguns errors en aquest document, però crec que oferir una òptica més clara sobre els camps i les forces, ens permetrà sortir del bloqueig actual en què es troba la física en molts dels seus camps, des de la física de partícules a l'astrofísica .
Espero que els resulti revelador i interessant, encara que sé que per a alguns resultarà simple, però és que en el coneixement es tracta d'aixo, no de que només sigui accessible, que sigui simple, clar, i sense la necessitat d'assumir allò incomprensible.
Comencem...
CAMP I FORÇA.
La força, per definició, es tracta d'un fenomen que modifica el moviment d'un cos, mentre que la resistència o la seva oposició és reconeguda com a massa. Tenint present aquesta definició acceptada i observant que les forces que modifiquen l'estat de les masses es dóna sempre als seus camps, podem afirmar que és al camp i no a la massa on s'originen les forces.
Però què passa quan les masses estan lliures i no tenen resistència al canvi?, perquè si la resistència que ofereix una massa al canvi no és més que la relació que té el seu camp amb la resta de camps amb què interacciona dins d'un sistema, quan les masses es troben lliures com passa a nivell particular amb els electrons, tot i que els fenomens que observem es poden mesurar des de diferents punts de vista, això no implica que necessàriament hagin de ser diferents.
Així que estudiant la manera com interaccionen els camps originats per partícules, he vist que el seu espín és determinant, i que del seu estudi i consideració podem deduir certes propietats que són comunes a tots els camps, fins i tot en aquells camps que s'estableixen per superposició de camps, cosa que ens porta a sospitar que tots els camps, absolutament tots, es regeixen per les mateixes lleis i són exactament el mateix, però el fet que en l'observació sempre percebem aquests com una suma quan són una superposició, ens dificulta molt la seva comprensió i sospito que és la raó principal de que en l'actualitat s'hagin diferenciat com si de tres o quatre camps i forces fonamentals es tractessin.
Per assolir a comprendre el seu origen i comportament, els proposo ara repassar algunes de les seves relacions i característiques, cosa que considero que els permetrà comprendre millor el meu plantejament sobre el seu funcionament i amb la qual cosa espero poder obrir-los la ment a noves interpretacions i aplicacions.
Un cop hagin arribat a mi mateixes conclusions, crec que convindran amb mi que la millor definició per a la força és la següent:
La Força és el desplaçament que experimenten dues o més partícules, masses, cossos,... com a resultat de la interacció del moviment lineal i en espí que descriuen els seus camps.
L'ESPÍN.
El fet que una partícula tingui espí, fa que el seu camp, en estar directament lligat, també ho tingui, de manera que les forces i característiques que s'originen en aquest camp són conseqüència del moviment angular del mateix, moviment que resulta difícil de percebre en no existir un diferencial comparatiu en una mateixa distància radial, encara que sí que trobarem mostra d'ell en tots els comportaments de la força, per la qual cosa podem afirmar que la component de la força que s'origina en qualsevol camp d'una partícula és sempre horitzontal i perpendicular a l'eix del seu espí k, és a dir, als camps particulars i de forma directa mai no existeix la component vertical de la força, només existeix la component horitzontal.
Resulta difícil d'acceptar que així sigui, ja que a tot el món que ens envolta trobem mostres evidents que no és així en existir ambdós components, però la raó de tal existència és deguda a la propietat que posseeixen els camps per superposar-se quan sumen, ho que els permet crear en conjunts o sistemes components de forces que, a partir de la superposició, interaccionen en totes direccions.
Un altre aspecte que cal tenir en compte és que tota partícula posseeix espí directe o relatiu. Podem pensar que hi ha partícules que no tenen espín, i que per tant, la força que s'origina als seus camps no guarda cap relació amb l'espín, però el simple fet que els camps siguin corbats, implica que qualsevol moviment relatiu sempre és circular, és dir, amb espí. Sense anar molt lluny i observant el nostre sistema planetari, podem veure que de la mateixa manera que la Lluna sembla no tenir espín des del punt de vista de la Terra en oferir sempre la mateixa cara, des d'una òptica global, la Lluna té un espí sincronitzat amb la seva orbita per trobar-se estretament lligada a la Terra. A tot l'univers no existeix cap partícula que no tingui espín per la senzilla raó que la magnitud de la força és sempre relativa a un altre camp i està subjecta a un moviment circular en ser els camps de partícules, masses, sistemes,… circulars, per més que ens puguin semblar lineals des de la nostra perspectiva.
Crec que amb només aquest canvi Espero haver despertat la seva curiositat, ara, no facin cap tiktokada saltant directament al final, ja que els canvis d'interpretació següents que afegeixo, crec que els poden resultar molt interessants, tant per a vostès, com per a la física, com per al futur de la humanitat.
LES CÀRREGUES "q".
En la història de la física, s'han definit els camps a partir de les càrregues positives o negatives de les partícules, i sé que els resultarà difícil acceptar que aquestes càrregues com a tal en la realitat no existeixen, sinó que responen a un posicionament espacial de l'eix K de l'espín d'una partícula respecte al seu entorn interactiu, i encara que fins avui ens ha anat molt bé simplificar l'ordre de la física definint les càrregues com a positives i negatives, crec que observar ara aquestes càrregues com a resultat d'un posicionament espacial i no com d'una propietat intrínseca de les mateixes partícules ens pot ajudar substancialment a comprendre d'una manera molt més clara els conceptes de camp i la força a l'univers, el seu comportament i els seus components, i evitar així caure en alguns errors d'interpretació que al meu parer, ens han anat allunyant substancialment de la realitat. Així i en funció del seu moment angular, una partícula que gira en sentit contrari a les agulles del rellotge i observada des d'un pla de perspectiva definit (x,y), direm que té un component negatiu a l'eix del seu espín i la representarem com a K-, mentre que una partícula l'espín de la qual gira en sentit a les agulles, com l'avenç del temps d'un rellotge, i situada al mateix pla (x,y) direm que té un component positiu, i la representarem com a K+ .
Aquest canvi d'interpretació que proposo i que en un principi sembla més confús, ens aclareix que dues partícules amb la mateixa quantitat de càrrega però amb el signe contrari, com per exemple el cas de l'electró i la seva antipartícula el positró, són en realitat la mateixa partícula, i la seva diferència estaria tan sols en el posicionament espacial de cadascuna respecte a l'altre dins d'un mateix pla, de manera que es podria prescindir del concepte d'antimatèria actualment acceptat perquè aportar confusió a l'hora de estudiar el camp i la força, i parlar només del posicionament espacial invertit de una mateixa partícula, amb K- (electró), i amb K+ (Positró).
LA MASSA
La massa és la força que s'origina a partir de la interacció angular del camp d'una partícula en espí, raó per la qual el vector de la força queda sempre relacionat amb el focus que la origina.
La força dependrà directament de la quantitat d'energia superposada al focus en espí i el seu camp, determinant també i d'aquesta manera, la densitat del camp en la distància, la fixació a l'espai i la resistència al canvi.
La massa en la matèria és el resultat de la superposició dels camps de totes les partícules que la componen i sustenten com a estructura.
LA COMPONENT DE LA FORÇA.
La principal característica de la component de la força en camps particulars amb espín és que sempre és horitzontal paral·lela al plà format per els seus eixos (x,y), i perpendicular al seu eix k, es a dir, no existeix component vertical en la força. És aquest desplaçament angular del camp originat per l'espí el que condiciona la força, i és a partir del seu vector de velocitat tangencial que podem reconèixer les principals característiques del camp i la força.
Podem pensar... Perquè si el camp posseeix un moment angular i gira contínuament no ho experimento? Tots els camps tenen la propietat de superposar-se dins d'un límit, de manera que només és possible detectar-los a partir de les forces que s'originen quan interaccionen amb un altre camp, o dit des de un punt de vista centralitzat, quan arriben al límit a la velocitat "c" respecte al medi "μm".
Un altre límit donat als camps és en el seu component de densitat de camp propi "μp" que decreix d'acord amb la inversa del quadrat de la distància fins al punt en què aquesta s'iguala a la densitat del camp mitjà "μp = μm", indetectable en la seva component vertical degut a la manca de forces i foscament amagat en la seva component horitzontal quan està anidada dins de un altre moment angular.
La manca de component vertical en la força és una de les raons que he trobat per les quals la component horitzontal de la força en camps es pot superposar quan es troben alineats al seu eix k, cosa que els permet també sumar les seves intensitats de camp. Aquesta manca de connexió en k que permet la superposició, possibilita també l'establiment de la matèria i de estructures polaritzades de camp tant a nivell particular com material.
Més endavant, en el anidament de camps, veurem millor en què consisteix tot aixo i com a resultat de la superposició i de un nou moment angular s'amplien les fronteres dels camps en el Univers.
LA FORÇA.
La Força és el desplaçament que experimenten dues o més partícules, masses, cossos,... com a resultat de la interacció del moviment lineal i en espí que descriuen els seus camps.
L'origen de la Força als camps vindria donada pel principi de superposició i el límit a la propagació de l'energia "c".
Tots els camps tenen la capacitat de superposar-se sempre que el desplaçament de la seva energia es trobi per sota d'aquest límit "c", de manera que la interacció es produeix només fins al punt en què la velocitat de desplaçament (velocitat tangencial del camp) assoleix el seu límit, a partir d'aquest, la superposició queda vetada i es dóna origen a l'aparició de la Força.
Seguidament, seria la resistència que ofereix l'energia enroscada dins de la seva rotació i que li proporciona un estat de conservació la responsable de que davant l'aparició de la força, la partícula es desplaci.
La Força és el desplaçament que experimenten dues o més partícules, masses, cossos... com a resultat de la interacció del moviment dels seus camps, ja sigui lineal o en espín.
LES MAGNITUDS DE CAMP I FORÇA.
Introducció:
La manca de la component vertical de la força en els camps particulars implica que les forces que s'originen entre partícules variïn sempre en funció de l'alçada i el moment angular de camp/partícula, i ho fan a la seva diagonal en proporció diferent de la inversa del quadrat de la distància, proporció que es dóna només en el seu component horitzontal on el camp és totalment circular.
L'ALÇADA DE CAMP.
L'alçada de camp és la primera de les variables que repercuteixen en la intensitat del camp i la força.
A la següent gràfica podem veure la relació que hi ha entre l'alçada donada arran del posicionament espacial entre dues partícules A i B respecte als seus respectius eixos espín “K”.
Podem observar tant a la visió horitzontal de l'esquerra com a la superior, com el radi de la força “r” decreix en proporció pitagòrica a l'alçada fent que la magnitud del vector tangencial “v” disminueixi en la mateixa proporció. Pel que fa a la intensitat del camp “μ” a la gràfica, podem veure que aquesta és sempre constant en haver escollit per a l'estudi una mateixa distància radial respecte a la partícula de “R = 1”.
A causa de la similitud existent la Rotació de Camps amb el Moviment Circular Uniforme, és fàcil contemplar la Força com l'acceleració d'una massa, però a la Rotació de Camps hem de tenir present que no existeix cap massa i que és la inducció que origina el camp en rotació qui dóna origen i sentit a la Força, Força que ve definida pel producte (v² • μ).
Si observem més detalladament el canvi que es produeix a la força, veurem que en alçada, aquesta no s'està produint exactament en la proporció de la inversa del quadrat de la distància, ho fa només en el pla circular tal i com es reflexa a la imatge central SUP.
El canvi que s'està produint en la força està en essencia en el interval que hem mesurat i que defineix la magnitud d'aquesta força, és a dir, en la constant de la força, constant que podem veure clarament que varia en alçada, per la qual cosa podem veure clarament que no és ni el temps ni l'espai el que es relativitza sinó la Força, que canvia en alçada en proporció pitagòrica.
Nota: Interval i la seva relació amb el temps i el espai.
L'interval és la mesura que realitzem per establir la constant d'un camp de forces respecte al temps i la distància mitjançant la segona derivada. Quan la Força augmenta, lògicament l'interval que estem mesurant es reduirà de manera inversament proporcional a aquesta, i encara que alguns puguin pensar en considerar l'acceleració com una constant que són l'espai i el temps els que estan canviant, el realment està canviant aquí és sens dubte el interval de la Força.
A les imatges següents els deixo dues de les maneres de calcular el canvi experimentat pel radi a l'alçada en funció de l'angle o de la proporció pitagòrica de l'escala. A la primera, s'observa des de la relació que hi ha entre l'angle, el radi i la força, ia la segona la relació de canvi pitagòrica donada entre la base i l'alçada del triangle rectangle que es forma entre aquest posicionament espacial.
AMPLITUD DE CAMP.
L'amplitud de camp és el radi d'acció o la distància d'influència del camp d'una partícula, massa o sistema de masses on s'originen les forces, i el determina el component horitzontal pel límit a la propagació de l'energia “c = velocitat de la llum”.
Aquest límit radial que hi ha en tot camp amb espín es produeix quan el seu vector de velocitat tangencial és igual a la velocitat de la llum “v = c”, dit altrament, quan “c = ω · r”. És a partir d'aquest límit "c" establert en el vector tangencial que el camp queda desconnectat de la partícula, és a dir, que les interaccions que es donin en ell no influeixen en l'estat posicional del focus particular.
Podem pensar que si un camp particular s'estén més enllà del límit, aleshores, Per què existeix el límit? i és que el límit ve donat per la velocitat límit de la llum. Imaginem la distància radial com un radi que es va corbant en la distància a mida del camp gira, veurem que aquest assolirà la seva màxima curvatura quan “v = c” completant els 180 graus, quedant així i a partir d'aquest punt el camp desconnectat del seu focus, és a dir, que el que passi més enllà ja no tindrà cap incidència en la nostra partícula. Ara només ens queda comprendre que el radi és en realitat, no una línia sinó tota una àrea de 360 graus i que gira sense resistència a manca d'interacció amb el camp d'altres partícules, de manera que la corba del nostre radi es fa imperceptible i el que realment importa aquí és la velocitat angular assolida amb el radi. Més enllà del límit, la velocitat angular deixa d'accelerar a causa de la seva desconnexió amb el focus passant a ser el camp part de l'espai mitjà.
Sóc conscient que tal com hem après la física, resulta difícil acceptar que l'amplitud de camp sigui limitada i no infinita, però veuran com en ser així s'expliquen moltes de les incògnites que es donen a l'Astrofísica i l'Univers sense necessitat d'emplenar o assumir camps del coneixement.
Coneixent l'existència del límit podem calcular fàcilment quin és el radi d'interacció de qualsevol camp mitjançant la divisió del vector de la velocitat tangencial en el límit per la velocitat angular mitjançant la fórmula:
r’ = c / ω
Més enllà d'aquest ràdio, no és possible la interacció i dins del mateix, la interacció es produeix en el punt en què el comparatiu de velocitat amb un altre camp arriba a la velocitat "c".
Coneixent l'amplitud del radi d'influència d'un camp de forces mantenint-lo aïllat podríem calcular quina seria la seva velocitat angular de manera precisa, cosa que sens dubte ens podria aportar una eina molt útil per a l'estudi i la relació entre partícules i matèria.
Així, i a partir d'aquesta relació radial podem concloure que l'amplitud de camp en el component horitzontal és sempre inversament proporcional al moment angular de la partícula, la massa o el sistema.
La limitació de l'amplitud d'un camp pot ser la raó que fa que no aconseguim detectar partícules i matèria en ser només possible la seva detecció dins dels límits de la seva amplitud de camp, és a dir, fins al punt en què el seu vector tangencial és igual a "c", sent a partir del mateix oculta a la nostra observació en romandre aïllada per la distància, raó que la faria indetectable i que ens conduiria a interpretar-la com a fosca. Seria doncs en funció a l'espín la raó per la qual la distància entre el focus i el límit del camp pugui ser des de "c" fins a res.
Abans de continuar els vull deixar amb un tema interpretatiu derivat de l'amplitud de camp, suposo que ja hauran intuït que els camps de força són finits, per tant, el nostre Univers, un espai format per energia i organitzat a partir de la superposició de camps, sens dubte també ho és, sense la necessitat que hi hagi parets o murs que limitin la seva amplitud per concebre'l com un espai tridimensional.
ESCALA DEL CAMP: 1:C
Un cop coneixem l'aptitud horitzontal del camp podem determinar-ne l'escala comparativa respecte a la velocitat de la llum i el seu moment angular. Sabem que com més gran és la velocitat angular (espí) menor és el radi de la seva amplitud i més gran la magnitud o intensitat de l'interval d'acció de la força respecte a la distància, és a dir, l'acceleració, sense que per això s'origini un canvi en la proporció de la inversa del quadrat de la distància.
L'escala unitària és la inversa del quocient c/ω, és a dir ω/c, d'aquesta manera, multiplicant-la pel radi r' ens donarà sempre la velocitat límit c.
INTENSITAT DE CAMP I MAGNITUD DE FORÇA
La intensitat de camp és la relació que hi ha entre la densitat "μ" i la velocitat tangencial "v". Com hem vist en la representació gràfica de l'escala, la intensitat de la força varia respecte a l'alçada, en canviar la distància radial "r" respecte a la densitat de camp "μ", o el que és el mateix, en canviar la densitat de camp "μ" respecte a la distància radial "r'" del moment angular "ω".
A la gràfica he representat dos camps on la velocitat angular del segon és x vegades (en aquest exemple el doble) respecte al primer. Com a resultat d'això podem veure com a la segona gràfica s'ha produït un canvi tant a l'escala (x) com a la seva amplitud (1/x).
Com podem veure, la component tangencial de la força al límit segueix sent la mateixa "c", però ràdio s'ha vist disminuït a l'eix (x,y) en r/x, fent que la densitat de camp respecte a la distància per al càlcul de la força s'ha vist incrementada en el seu horitzontal en μx², però en realitat, la proporció μ/x² als eixos (x,y,z) continua sent la mateix. El resultat és un canvi en x del ritme de canvi o acceleració de la força en la distància, és a dir, un canvi en la relació espai-temps, no en l'espai i el temps, que continuen sent els mateixos.
Poden veure també com la distància radial en altura que teníem en verd R, continua sent la mateixa per a totes dues gràfiques, però ha estat el canvi a l'escala del camp de forces de la partícula el que ha fet que el punt en altura en què abans hi havia interacció, ara estigui fora de l'abast d'aquesta en haver-se comprimit la seva amplitud.
Què en podem extreure?
Que la velocitat angular "ω" està directament relacionada amb l'amplitud del camp i la magnitud de la força, i que per determinar la força en un punt del espai, haurem de calcular primer la intensitat de camp per a cada partícula, mitjançant la proporció de l'escala, i multiplicar-la per l'acceleració resultant de les seves corresponents velocitats tangencials, que recordem que es en el seu límit continua sent igual a "c".
La proporció horitzontal en alçada serà:
Alçada: z = r''
Ràdio Horitzontal: x,y = r'
Radi = r = sqrt (z² + x²)
μxy = μ · 1/(sqrt (z² + x²))²
FH = μxz · v²
I sabent que la força s'origina sempre en el límit a la superposició i en la propagació de l'energia, es a dir, en "v = c", tenim que la Força es...
F = μxz · c²
ANIDACIÓ I SUPERPOSICIÓ DE CAMPS.
LA ANIDACIÓ:
La anidació de camps és la capacitat que té un camp d'existir dins un altre camp de menor escala. Aquesta propietat dels camps és possible gràcies al canvi escalar de la força respecte al límit de velocitat tangencial, permetent que un camp quedi niat dins un altre i que puguin emprendre un nou moment angular conjunt.
Actualment, en física s'han definit quatre nivells de forces que possiblement farien referència a tres nivells de anidament on camps amb moments angulars propers interaccionen de manera forta entre sí, mentre ho fan feblement amb la resta, alguns a nivell particulars i d'altres com a resultat de la suma i superposició de camps, tal i com passa als camps magnètics i gravitacionals.
LA SUMA I SUPERPOSICIÓ.
La superposició de camps permet que els camps es puguin sumar en intensitat i forces quan s'hagin dins d'un mateix moment angular. D'altra banda, la superposició és també la responsable de que el anidament de camps es pugui dur a terme dins de camps que acostumen a tenir un moment angular molt menor.
Si tenim present que els límits de tots els camps són per una banda quan la densitat del camp particular “μp” és igual a la densitat mitjana del camp resultant de la superposició “μ”, i per altra quan la velocitat tangencial del camp assoleix el límit a la propagació de l'energia “c”, podem veure com els camps superposats que posseeixen en el seu conjunt un mateix moment angular, no només es produeix un increment en la intensitat del seu camp, sinó que també en l'abast del seu radi d'acció, però això sí, sense arribar mai a abastar l'infinit, més aviat l'estarien definint.
Com a curiositat, podem calcular quin és l'abast radial del camp de la Terra i el Sol en relació amb el moment angular. Segons els meus resultats, els radis d'acció serien de 4123771670510 m, 112475597658888 m respectivament. Si la distància a Alfa Centaure és de 1,940 x 10^8 i el radi d'acció del camp del Sol és de .12 x 10^14, Alfa Centauri i el Sol estan tots dos a una distància interactiva. Respecte a l'abast de camp de la via làctia, com veig que el seu moment angular és difús, intentar calcular l'abast també ho serà, cosa que podria estar relacionat amb la forma dels seus discos.
El límit en la distància ens permet comprendre el perquè a la galàxia hi ha grups d'estrelles que es desplacen a una mateixa velocitat tangencial tot i estar situades a diferents distàncies radials respecte al centre de la galàxia, i això és perquè la connexió que tenen els sistemes amb aquest es realitza de manera indirecta degut a la limitació del seu abast de camp, a través d'una xarxa o malla de camps G, confirmant la idea que la connexió que tenen amb el conjunt de la galàxia es realitza de manera indirecta a través dels camps de forces dels sistemes intermedis, donant sentit al perquè de les seves formes espirals que la caracteritza, i qüestionant a més la idea de l'existència d'un objecte súper massiu al centre de la galàxia que governa tot el seu conjunt.
Per altre banda, aquest fer reforça la meva idea que els forats negres són el resultat de la confluència de tots els camps G de manera directa o indirecta conflueixen en el centre de la galàxia establint una estructura polaritzada, centre on convergeixen les velocitats tangencials de tots els seus camps, originant forces de repulsió en la seva vesant horitzontal, i forces de atracció o repulsió en la seva component vertical, depenent del costat com passa a qualsevol camp polaritzat. El moment angular és tan baix que li permet interaccionar en la distància amb la resta de galàxies de l'univers.
Nota relativista:
Una de les conseqüències de la nidificació i el límit a la propagació de l'energia que ens va demostrar l'experiment de "Michelson i Morley" i que tant distorsiona la física és que el límit "c" donat a la velocitat tangencial dels camps que delimita la seva connexió amb la partícula que l'origina, fa que camps distants entri si no es estiguin directament connectats, dit d'una altra manera clara, popular i senzilla, que el que passa al camp de Las Vegas es queda a Las Vegas. Pensar en establir relacions directes entre camps, tal i com va fer Albert Einstein, quan aquests només estan relacionats de manera indirecta és per mi un error, ja que la relació que podem observar es troba tan sols en el patró que ens mostra la seva superposició, tal com passa en la majoria de sistemes com per exemple les Galàxies, l'Univers, la matèria, els grups, les xarxes socials,... o la pròpia intel·ligència artificial que tant ens fascina.
Més endavant, quan vegem la dinàmica de la força, podrem veure com dos camps que es desplacen en paral·lel, tal com passa dins de la nidificació de camps i també en la superposició, no interaccionen entre si.
En un altre Blog, tinc un article escrit on vaig recollir diferents tipus de superposició per assolir comprendre aquest fenomen físic amb més claredat.
Aquí us deixo l'enllaç:
https://superposicion.blogspot.com/2016/04/superposicion_9.html
RESISTÈNCIA AL CANVI, LA POLARITZACIÓ PARTICULAR I EN EL CAMP, I EL PUNT DE SUPORT O RECOLZAMENT DE LES PARTÍCULES.
Principi del moviment i resistència
El moviment angular o espí que posseeixen les partícules és la raó que l'energia de les mateixes es mantingui enroscada dins del propi moviment circular, moviment que impedeix la pèrdua d'energia en la interacció i que provoca el canvi del seu posicionament espacial.
Serà en funció de les interaccions donades als seus camps amb el camp mig o el d'altres partícules, que aquest canvi de posició o d'estat s'interpretarà com a atracció o repulsió.
De la mateixa manera que la intensitat del camp és directament proporcional al moment angular i inversament proporcional a la distància, també ho és la resistència al canvi, resistència que també s'incrementa en aquells conjunts o sistemes de partícules resultant d'una superposició de camps i forces que comparteixen un mateix moment angular, oferint més resistència al canvi i mantenint-se fortament units, tal com passa amb les masses i d'acord amb la segona llei de Newton.
LA POLARITZACIÓ PARTICULAR
La polarització d'una partícula és una interpretació del posicionament espacial de l'eix espí d'una partícula respecte al camp mitjà, posicionament que fa que la resistència que ofereix al canvi en el seu desplaçament sigui nul·la.
Si tenim en compte que en un desplaçament particular només hi ha dues posicions possibles en què el desplaçament angular del camp no afecti la trajectòria, podem veure clarament que el caràcter positiu o negatiu serà sempre en funció del sentit del seu espín respecte a la trajectòria.
LA POLARITZACIÓ AL CAMP.
Pel que fa a ones d'energia, el posicionament de les partícules en funció del seu espí quedarà distribuït entre la cresta i la vall, tal com es mostra a la imatge. Recordem que les ones són meres oscil·lacions "energia" que es propaguen pel camp mitjà i que a més tenen la capacitat d'albergar partícules en aquest desplaçament, així, aquelles partícules amb espín positiu s'ubicaran en un extrem, podent ser aquest tant la vall com la cresta de l'ona, mentre que les partícules amb espín contrari ho faran respectivament a l'altre extrem.
Nota: No he fet un repartiment definit i concret de negatives en un i positives en un altre perquè a l'espai, no existeix ni a dalt ni a baix en no tenir un punt de referència, per la qual cosa per a nosaltres i de manera més abstracta només existirà la cresta i la vall.
EL PUNT DE SUPORT DE LES PARTÍCULES.
El punt de suport o recolzament és la conseqüència que les partícules sempre existeixin en la matèria formant-ne part, i la matèria és el punt de suport que condiciona que el resultat sigui una atracció o una repulsió.
Nota:
Per comprendre el com? i el perquè? de l'atracció i la repulsió a partir de la interacció de camps, haurem de tenir present principalment dos factors: el sentit de l'espín, que depèn de la posició espacial de la partícula respecte al camp o mitjà amb què interacciona, i el punt de suport o lligadura de la mateixa al medi a partir de la interacció continuada, actuant en conjunt com a part d'una palanca que acabarà conjunt,... Sóc conscient que comprendre com aquesta fixació particular o la mancança de la mateixa en determinades situacions requereix un esforç d'imaginació en l'espectre espacial, ja que estem acostumats a veure i analitzar tot respecte a un punt de suport fix proporcionat per la gravetat, per la qual cosa els recomano que se situïn imaginàriament en aquesta espai. de tensors establerta en múltiples teories com la de cordes.
Anem allà...
DINÀMICA PARTICULAR I DE CAMP
L'atracció, la repulsió, el enroc i la resistència al canvi.
Introducció:
Si observem el moviment que descriu una partícula lliure que posseeix moment angular com a conseqüència de la interacció del seu camp amb un altre, veurem que sempre és circular i en sentit contrari al moment angular del mateix, conservant en tot moment la seva energia. De fet, el comportament és exactament igual al de la roda, així que els recomano que per comprendre la interacció de camps pensin senzillament en el comportament d'una roda però des d'un punt de vista tangencial, no angular.
Recordem que aquesta teoria es basa en la premissa que camp i partícula són una unitat i que les càrregues no són positives ni negatives en la matèria, sinó que és el posicionament espacial del seu espí i el moment angular qui li atorga un caràcter positiu o negatiu (K+ o K-) respecte a l'ordre del seu entorn, i que la força als camps només té una component horitzontal respecte a K. Només així, des d'aquesta perspectiva, podem unificar les diferents teories dels camps en una de sola.
Imaginem ara el moviment del nostre camp particular com el de la roda, veurem que en la seva interacció, la partícula, la massa o el sistema que l'origina, iniciarà sempre un moviment corb d'acord amb el seu moment angular i contrari a la component del seu vector tangencial, que es manté lògicament contrari al desplaçament, provocant un desplaçament de la massa que impedeix la pèrdua d'energia.
Serà el sentit del moviment esmentat que estarem parlant d'atracció o repulsió, tenint en compte que per poder determinar el desplaçament que realitzarà una partícula respecte a una altra després de l'aparició de forces en la interacció dels seus camps haurem de considerar sempre quin és el punt de suport i la posició espacial de cadascuna, és a dir, com i a quina estructura pertanyen.
La imatge següent reflecteix el moviment que recorreria una partícula en el moment que el seu camp interaccionés amb un altre camp d'escala similar. El cercle dibuixat entre el vector tangencial i la partícula permet veure amb claredat el sentit del desplaçament que iniciarà la partícula (en línies taronges intermitents) a la interacció del seu camp, evitant així la pèrdua d'energia.
LA PROPORCIÓ EN LA FORÇA DES DE LA VELOCITAT TANGENCIAL.
FORÇA DE REPULSIÓ I/O ATRACCIÓ ESTRUCTURAL PER ENROC.
Si observem el vector tangencial de camp i la seva incidència podem veure com a partícules del mateix signe que es repel·leixen entre si quan es troben fixades i resistents al canvi, també ia manca de resistència, tendeixen a experimentar un desplaçament d'enroc arrossegant després de si l'estructura a què pertanyen, moviment que podem interpretar com una atracció.
Això passa quan la component dels seus vectors tangencials és oposada a la interacció (v+, v-), i comparteixen una mateixa curvatura d'espín (k) com a resultat del moviment circular de camp (k+, k+) o (k-, k- ). És aquí, a la intersecció on el límit donat a la velocitat relativa del vector tangencial de camp* fa que es produeixi la interacció i s'origini la força que fa que les partícules es desplacin en una trajectòria corba que tendeix a l'enroc.
Imatge d'atracció per enroc:
Imatge de la repulsió donada entre partícules en pertànyer a una estructura.
Velocitat relativa del vector tangencial de camp: És la velocitat tangencial del camp duna partícula respecte a la velocitat tangencial del camp duna altra partícula.
A la següent imatge podem veure el vector tangencial, el vector resultat de la seva curvatura i el recorregut que realitzarà cada partícula on la resistència a l'enroc es tradueix en una repulsió. Però quan la tendència a l'enroc venç la resistència arrossegant el punt de suport darrera seu, el desplaçament s'interpreta com una atracció, fet que podem observar clarament en la interacció dels camps d'estructures polaritzades.
FORÇA DE ATRACCIÓ PARTICULAR I/O REPULSIÓ ESTRUCTURAL.
Les forces d'atracció s'originen quan els vectors tangencials a la intersecció apunten en un mateix sentit (v+, v+) (v-, v-) i la curvatura de l'espín (k) és oposada (k+, k-). Així tenim que a la intersecció dels camps es produeixen dues situacions diferents, per una banda es produeix una superposició quan els vectors tangencials comparteixen mateixa trajectòria ( v+ , v+ ) ( v- , v- ), originant-se la força només a l'espai interactiu on les trajectòries vectorials són oposades (v+, v-) i s'assoleix el límit a la velocitat relativa de vector tangencial de camp “c”. Això fa que les partícules lligades a una estructura experimentin una repulsió mentre que les partícules llibres tendeixen a acostar-se i voltejar-se en darrera instància.
Imatge de l'atracció particular que experimenten les partícules degut a que hi ha una seccióon la superposició de camps no ofereix resistència degut a la divergència dels vectors tangencials.
Imatge de repulsió donada quan les partícules pertanyen a una estructura i romanent fixades, condicionant d'aquesta manera el resultat de la interacció.
A la següent imatge es pot apreciar com tots dos vectors apunten cap a l'interior provocant una atracció particular en el sentit de la línia de punts a l'hora que el camp els empeny de manera ascendent degut a la curvatura del moviment provocant tot plegat una atracció lineal. Es només quan estan lligades a una estructura que lligat predomini llavors la repulsió del camp fent que totes dues estructures es repel·leixin.
CAMPS SITUATS EN DIFERENTS PLANS INTERMEDIS.
Quan els plans dels eixos dels camps estan en parcial o nul·la alineació, és pel fet que la component de la força és únicament horitzontal respecte a l'eix K, que les forces resultants de la interacció decreixen en proporció relativa al grau alfa que formen els seus eixos, que va des de la interacció plena a l'horitzontal fins a la interacció nul·la en el seu perpendicular.
RESUM D'INTERACCIÓ DE CAMPS EN FUNCIÓ A L'EIX K+K-:
[ (k- amb v- ) > < ( k- amb v+) ] es repel·leixen (groc) o s'enroquen (vermell).
[ (k+ amb v+) > < ( k+ amb v-) ] es repel·leixen (groc) o s'enroquen (vermell).
[ (k- amb v- ) > < ( k+ amb v-) ] s'atreuen particularment (Groc) i es repeteixen estructuralment.
[ (k+ amb v+) > < ( k- amb v+) ] s'atreuen particularment (Groc) i es repeteixen estructuralment.
*Nota: Per poder entendre aquesta proposta sobre la influència de l'espí de la partícula y que proporciona un vector angular al camp condicionant la seva interacció, s'ha de tenir en compte la fixació de la partícula a l'espai, encara que la majoria de vegades ens sembla tenir un estat de deslliurament en estar niada dins d'un altre camp; i és que el principal problema que trobem per acceptar aquesta conclusió tan evident i que fa que se'ns faci tan difícil de percebre la relació del moment angular amb la força, és que a l'univers, tot està relacionat directa o indirectament pels camps, encara que amb certa elasticitat, propietat que bé mereix tot un article més endavant per comprendre el seu origen, elasticitat que permet la propagació de les ones d'energia en estar constituïda a partir de múltiples orígens dispersos i estar el camp mig desconnectat dels focus que l'originen a conseqüència del límit "c" a la propagació de l'energia, cosa que no impedeix que els camps puguin establir-se en noves estructures, com son les galàxies o el propi univers, que amb moment angular estructural propi, es comportarien en el seu conjunt com un camp polaritzat, oferint una resistència estructural impressionant, però permetent a l'hora la propagació de l'energia, encara que aquesta , quedaria lleugerament afectada per la deriva del camp estructural.
CAMP ESTÀTIC.
Quan totes les partícules d'una superfície s'orienten en una mateixa direcció a l'eix K, els seus camps se sumen i se superposen multiplicant les forces d'enroc que arrosseguen la resta de partícules a les què estan enllaçats.
Recordem que la diferència entre càrregues positives i negatives és en realitat el resultat del posicionament espacial d'una partícula i el seu moment angular respecte a l'ordre predominant al medi, no que les partícules estiguin carregades d'una manera o altra, per tant, si les càrregues tendeixen a desordenar-se o voltejar-se, desapareixerà la influència que percebem a la superposició ordenada dels seus camps dins dels camps estàtics.
Si repassem l'experiment en què suposadament s'ubica 1 coulomb de càrregues de positives en una placa i 1 coulomb de càrregues negatives en una altra placa contraposada per mesurar la força d'atracció entre plaques, veurem que el que realment estem mesurant és la força d'atracció dels camps superposats d'una placa on els seus eixos K romanen alineats en un sentit espacial, amb els camps superposats d'una altra placa amb els eixos alineats en K sentit espacial contrari. El mateix passa quan freguem dues superfícies amb oposada direcció, la inducció que provoca la fricció fa que els camps s'alineen en un sentit o un altre en funció de la direcció de la fricció.
**Sé que resulta agosarat proposar-los aquest canvi de interpretació, però considero que després d'intentar comprendre la física dels camps elèctrics tal com està establerta, veig que seria més clarificador atribuir a la constant del camp elèctric Ke el valor que tenim reconegut com la constant del camp magnètic Km, ja que quest es tracta sens dubte d'un valor unitari, mentre que el valor actual que tenim atorgat al camp elèctric es tracta tan sol d'una superposició.
La prova d'això la tenim en què si multipliquem la constant magnètica Km pel nombre d'electrons de 1 coulomb ens donarà el valor que tenim acceptat com la constant elèctrica Ke, valor que es va obtenir del mesurament de la constant de la força amb el experiment de posicionar càrregues positives i negatives entre dues plaques, però que es va interpretar d'acord amb els coneixements de la seva època i no pas els actuals.
Demostració:
Dades:
Velocitat de la Llum = 299792458 m/s
Km = 9.99989251 • 10^-8 Ns/C²
Nº electrons en 1 C = 6.24151 • 10^18
q (càrrega elèctrica) = 1.602176634 • 10^-19 = 4.803204 • 10^-10 esu.
Primer multipliquem la càrrega elèctrica d'un electró pel nombre d'electrons que hi ha en un coulomb, que han alineat els seus camps i han superat les forces:
1 Culombi = q (en esu) • núm. electrons en 1 C =
= 4.803204•10^-10 • 6.24151 • 10^18 = 2.997924579804 • 10^8
i sabem que la contant magnètica i la constatn electrica son:
Km = acceleració x 1e- = 8.9875521 • 10^9 Nm²/C²
Ke = 8.9875521 • 10^9 Nm²/C²
Tenim que, sí multipliquem la Constant magnètica d'un electró per la càrrega superposada en una placa del nombre d'electrons que hi ha en 1 Coulomb, i per la càrrega superposada en una segona placa contraposada d'un altre Coulomb (nombre d'electrons), tenim que la força neta resultant és la constant elèctrica.
Ke = Km • (q • Nº electrons) ² = Km • 1Culombi ² =
= 9.99989251 • 10^-8 Ns/C² • (2.997924579804 • 10^8) ² =
= 8.98745517 • 10^9 Nm²/C².
De manera que es tracta d´un alineament i no de la velocitat la llum la relació existent entre la Ke i Km.
La lleugera diferència entre els mesuraments realitzats per Coulomb i per Gauss és perquè la proporció no és la velocitat de la llum com va deduir Maxwell, sinó el valor de la càrrega elèctrica multiplicada pel nombre d'electrons que hi ha en 1 coulomb, elevat al quadrat per estar contraposades les dues plaques amb 1 coulomb d'electrons cadascuna. Penso que el fet que difereixi del valor de la velocitat de la llum en tan poc pot estar en què el valor de la càrrega elèctrica està relacionat amb la velocitat angular, en aquest cas molt propera a la de la llum, però que no és exactament la de la llum, ja que una càrrega amb velocitat angular igual a la de la llum no originaria forces de camp i estaria situada a un estat propi de conservació, similar al estat que estaria el univers en el moment previ al suposat Big Bang. Seria energia pura buida de camp.
Imatge de camps alineant-se en un camp estàtic.
Imatge d'un camp estàtic amb més intensitat.
Una prova del alineament dels electrons en un camp estàtic amb les seves forces superposades la podem fer fàcilment amb l'ajuda d'una brúixola. Aquesta es veu atreta només quan els seus propis electrons coincideixen i s'alineen amb els electrons del camp estàtic, fent que la brúixola caigui cap a ell. A proximitat, observarem que el camp estàtic atraurà la brúixola tant en un pol com la empenyerà en l'altre fent que aquesta sempre caigui en una direcció o l'altre.
Un altre prova del alineament i de la existència de la influencia d'un vector tangencial en la força es que la direcció de repulsió que emprenen dos camps estàtics contraposats es sempre la mateixa.
https://youtube.com/shorts/wozpnGTCtUg
Finalment, una altra conclusió que podem extreure d'aquesta interacció és que si la brúixola es veu atreta cap al camp estàtic caient i perdent el seu posicionament horitzontal, perquè no passa el mateix quan mesurem el camp magnètic de la Terra?
CAMP MAGNÈTIC DE LA TERRA.
Dedueixo que la resposta és que el camp magnètic de la Terra no té origen en les suposades corrents internes, com s'ha deduït de manera errònia en no tenir en consideració la temperatura interna del planeta, sino que el seu origen ve donat per l'alineament de les partícules elèctriques situades a la Ionosfera i a l'atmosfera en general com a resultat de la inducció provocada pel vent solar i la participació de la rotació de la Terra, raó per la qual les brúixoles s'alineen amb el medi en estar anidades dins d'aquest camp sense que per això es vegin atretes cap al centre de la Terra, fet que podem comprovar que si que passa en la interacció de qualsevol brúixola amb la superficie dels camps estàtics. Tots dos fenomens combinats, la inducció i la rotació, fan que la influencia inductiva es distribueixi per la atmosfera mantenint la estructura que reconeixem com camp magnètic de la Terra, un ordenament planetari estructural que ha estat la raó que va donar origen a la idea de la existència de càrregues positives i negatives en el que va ser la primera interpretació explicativa del camp elèctric i magnètic de la matèria per part de Benjamin Franklin.
Estic segur que en aquells planetes amb molt baixa rotació com Venus, planetes que no tenen un camp magnètic generalitzat, però que ha d'existir un camp magnètic mesurable a la seva atmosfera que s'estengui per la superfície de cara del planeta que es troba exposada al vent solar. Això seria possible perquè el que realment detecten les brúixoles és l'ordre d'alineació dels electrons a l'atmosfera donat dins del entorn en que interaccionen, no el camp global que es forma com a resultat de la superposició d'aquest alineament.
Finalment, a mode d'ironia, si les plaques tectòniques del planeta tenen moviment, es normal que interpretem que el camp magnètic pugui rotar en anys.
Imatge del camp magnètic generat per partícules alineades a la Atmosfera.
LA TENDÈNCIA A L'ORDRE.
Hi ha una tendència dels camps en repulsió a voltejar-se d'acord amb l'ordre que predomina en el medi on s'ubica, i això passa perquè la matèria en el seu conjunt, estableix un ordre predominant que condiciona el posicionament de les càrregues. Aquest ordre és el responsable dels corrents elèctrics i també el que fa que els electrons flueixin o es voltegin en un sentit o altre.
Quan fem un canvi a l'ordre del camp elèctric dins de la matèria mitjançant la inducció de corrents elèctrics en un sentit o altre, les partícules es voltegen instantàniament, moviment que és l'origen de la idea de camps alterns de (Tesla) i que permet propagar l'energia a la velocitat de la llum per un cable.
És degut a que la velocitat de la propagació de les variacions de camps es realitza a la velocitat de la llum, que fa que l'energia es propagui també a la mateixa velocitat a través de la matèria.
Imatge gif del canvi de posicionament d'un electró com a resposta al canvi del camp elèctric induït dins la matèria.
Aquest canvi de posicionament produït per la variació del camp elèctric i que és el mateix que experimenten les brúixoles, tal i com va demostrar "Oersted, Hans Christian" en el seu descobriment del electromagnetisme, és el responsable de que davant d'un corrent elèctric, tots els electrons alineen els seus eixos K en la mateixa direcció del camp per poder avançar, ja que el seu espí només els permet avançar en la direcció on apunta el seu eix K sense perdre energía.
Resultat d'aquesta alineació generalitzada tenim allò que reconeixem com a camp magnètic en quedar alineada i superposada la component horitzontal de força dels seus camps.
Així, els corrents elèctrics, encara que són els responsables de l'alineació dels camps magnètics, no els creen directament, sinó que només influeixen en l'alineament posicional de l'eix K perquè el desplaçament dels electrons sigui possible dins del corrent elèctric. Un cop els electrons es troben alineats, a banda del desplaçament K, només hi ha un altre moviment possible i és el rodament.
EL RODAMENT I LA SUPERPOSICIÓ DE CAMPS.
El rodament és el responsable que de la suma dels camps de cada electró sobre una superfície contínua i en rodament, s'origini una superposició de camps que dona origen a un camp de major intensitat i amplitud. Aquesta superposició de camps es donarà en tots aquells camps on, ja sigui per rotació o per rodament, la suma dels seus camps es faci sobre una nova component vectorial tangencial comú per a tota l'estructura.
No passa el mateix als camps estàtics, on la manca de continuïtat per al rodament impedeix la superposició, tal com podem comprovar que passa en aquelles superfícies planes contraposades amb carregues d'electrons amb posició K+ i K-; és doncs la manca d'un nou vector tangencial que consolida una estructura la raó per la qual la suma de forces dels camps particulars dins de superfícies planes bidimensionals i discontinues no aconsegueix assolir una superposició, per això, quan busquem la relació clàssica existent entre camp elèctric i camp magnètic només trobem el nombre d'electrons.
A la imatge adjunta podem veure com s'originaria el nou camp a partir de la superposició dels camps particulars comprimint-se la seva amplitud i guanyant en intensitat a mesura que augmenta el moviment de rodament.
CAMP MAGNÈTIC I CAMP ELÈCTRIC
El camp magnètic, com ja poden endevinar de tot el que he anat proposant al llarg d'aquesta entrada, és el mateix que el camp elèctric quan tenim en compte la posició espacial i el vector tangencial del camp. Així, com hem anat veient amb anterioritat, si superposem els diferents vectors tangencial dels camps en moviment estarem parlant de camp magnètic, doncs sobre el paper, les forces magnètiques deriven clarament del vector tangencial del camp superposat, podent afirmar que el camp elèctric i el camp magnètic son exactament la mateixa cosa, sens dubte.
En un altre post que va sobre la superposició els hi ensenyaré quina relació te a veure la meva proposta de vector tangencial de camp en superposició amb els plantejaments de Maxwell en lo referent a les ones electromagnètiques, i veuran com la seva idea de auto inducció que és pràcticament correcta, s'adapta perfectament a les meves conclusions sobre les ones electromagnètiques en el buit.
Com hem anat veient, una de les característiques principals derivades de la manca de component vertical de la força en camps és la seva capacitat per apuntar cap a un centre de masses sense detectar interacció mútua en estar paral·leles, com passa amb els anells planetaris on els seus components es mantenen entre sí desconnectats, però a l'hora connectats amb el planeta.
Fet que els hi permet de alinear-se en un eix K corb superposant els seus camps, tal com trobem dins els corrents elèctrics donats en cables i dins dels imants, permeten l'establiment d'estructures polaritzades.
Així, contràriament a la creença que són els electrons en moviments els responsables directes de l'origen dels camps magnètics, aquests es deuen a la superposició resultant de l'alineació dels seus camps de forces i els seus eixos K respectius quan avancen dins d'un corrent elèctric a velocitats insignificants, i és que davant la creença popular i errònia que s'estan produint aquests a velocitats relativistes, la veritat és que no existeix cap relativitat, sinó que el que realment passa és exactament el mateix que detectem i mesurem als camps estàtics quan els electrons es troben totalment alineats.
Així doncs, la velocitat relativista no és més que la confusió del vector tangencial del camp originat per l'espí de la partícula amb el vector de translació a través del cable o l'espai.
*(31/01/2024) Penso que un cop acceptem la possibilitat de la influència de l'espín i la seva participació en els camps, podem també començar a donar una nova interpretació a la dispersió de Compton i començar a analitzar aquest efecte des del comportament de l'electró, l'amplitud de el seu camp, la seva curvatura de camp derivada del seu espí i la seva relació amb l'amplitud de l'ona amb què interacciona, raó per la qual aquest es pot comportar en la interacció com una ona clàssica quan l'electró segueix formant part del sistema (recordem que el seu camp particular està lligat al seu entorn encara que ho suposem aïllat en trobar-se dins d'una inèrcia col·lectiva) i la'amplitud de l'ona és més gran que la influencia de la curvatura del camp de l'electró, o com una partícula quan la interacció es produeix amb una ona de longitud més petita, absorbint part de la energia de l'ona mitjançant la interacció donada al seu camp i propiciant el desplaçament de la partícula que canvia el seu estat dins de la inercial col·lectiva de la que forma part; perquè es puguin fer una idea i seguint amb l'exemple utilitzat per explicar la mecànica de newton, seria com una partida de billar americà on juguem amb una bola blanca gegant o amb una bola blanca molt petita, encara que aquesta bola no seria tal al no posseir massa, només energia, sent exclusivament la variació de camp (energia) que es propaga a mode d'ona per l'espai la que fa la incidència a la partida. Tinguin present, tal com suggereixo en tota la teoria, que la interacció de l'energia a l'univers només existeix als camps, i que si vegem la seva repercussió en les masses és perquè el camp particular d'una partícula i la partícula en si mateixa, formen part d'una mateixa cosa. I ara, seguim amb la teoria...
A la imatge següent podem observar que si bé per una banda les partícules ordenades es mantenen distanciades en repel·lir-se entre si, també originen en conjunt una tendència a l'enroc que es traduirà en una força d'atracció per a un altre camp d'estructura similar.
Aquí us deixo la representació gràfica d'electrons alineats en un cable.
CAMP POLARITZAT
La polarització és l'efecte d'una superposició de camps amb estructura anular on les partícules s'alineen perpendicularment als seus eixos respectius K, quedant els seus camps orientats i superposats a la vertical.
Pel que fa al nucli de cada polarització, podem veure clarament que el desplaçament tangencial dels camps són sempre en paral·lel, és a dir, les partícules, masses,… que formen part d'una polarització de camps es repel·leixen en oposició, de manera que els electrons tendiran a viatjar sempre per l'exterior de l'estructura polaritzada, una altra raó més que justificaria perquè el camp magnètic de la Terra s'hauria d'originar a la ionosfera i no al seu nucli tal com es té acceptat actualment la Física.
El mateix passaria amb la polarització de camps G, les estrelles situades a banda i banda del centre de la galàxia i que posseeixen el seu vector K oposat, també es repel·liran entre si mantenint-se cadascuna en el seu sector, per això el moviment estrany d'algunes de les translacions de les estrelles properes al nucli galàctic o vòrtex de camps G.
SUPERPOSICIÓ I CAMP G
Un cop assolit aquest punt, ja és fàcil comprendre que el camp G no és més que el resultat d'una superposició de camps particulars en una estructura amb tendència esfèrica on les partícules es veuen orientades amb els seus camps cap a un mateix punt anomenat centre de massa.
Aquest ordenament fa que la superposició sigui en totes direccions establint conjunts com la matèria, que pot continuar superposant-se en totes les direccions incrementant la intensitat al incrementar la massa, i el seu abast en assolir en conjunt un nou moment angular.
D'aquestes superposicions se n'estableixen els sistemes que poden ser polaritzats, com passa amb les galàxies que tenen un moment angular propi.
LA MASSA
La massa és, segons interpreto a partir de les meves deduccions, el resultat de la interacció de l'espí de camp associat a una partícula amb el medi, és a dir, la velocitat angular per la densitat μ en contrast amb la densitat μ del camp mitjà, combinació que determina per igual la força i la resistència que exerceix la partícula en la seva interacció amb el medi, força que no hem de confondre amb la força resultant de la interacció directa amb altres partícules en proximitat.
Quan tenim present el medi respecte la massa, una de les curiositats que hi observo i que em sembla més sorprenents és, per a mi, la raó que percebo i per la qual una partícula amb posició espacial positiva respecte a la mateixa partícula amb posició espacial negativa tenen en aparença una massa o força de resistència lleugerament diferent, i que seria la mateixa raó del perquè les partícules semblen vibrar alhora a l'espai. Això passa, al meu parer, perquè el camp mitjà o suposat buit on estan niades, per a alguns el camp de Higgs, posseeix un desplaçament intrínsec, és a dir, una curvatura global en un sentit dominant, ja que recordem que és més que probable que aquest estigui establert a partir de la superposició de tots els camps que formen un sistema, conservant per tant en aquesta suma, la tendència o caràcter del desplaçament global de les fonts que ho estableixen.
Un altre aspecte que em sembla curiós i que he d'aprofundir més sobre el camp d'una partícula amb espí, és com aquest interaccionaria amb les ones amb energia en propagació. Com podem observar, encara que pensem que qualsevol ona no té un moment angular similar al del camp de les partícules, aquestes sí que tenen una curvatura que s'origina arran de la distorsió que es propaga a manera d'ona, on la seva amplitud en guarda una relació directa amb la seva curvatura, de manera que una ona, si pot interaccionar amb el camp de les partícules, com està més que demostrat. Penso que aquesta seria la manera com una ona serveix de suport a les partícules quan queden enllaçades per la seva interacció en coincidir en gran part les seves respectives curvatures. L'exemple més conegut el tindríem en els electrons que, igual que he exposat anteriorment com, dins d'un camp elèctric diferencial que provoca un corrent elèctric, aquests s'hi alineen perpendiculars apuntant tots a la mateixa direcció per al seu trànsit, amb la interacció del camp de les partícules passa exactament igual, la curvatura de l'ona interaccionaria amb la curvatura del camp de la partícula fent que aquestes es posicionin perpendicularment a la secció d'ona que sigui més acord per al desplaçament; des del punt de vista de les partícules, aquestes quedarien lligades o atretes cap a la corba de l'ona en propagació quedant parcialment alineades, cosa que per cert, les torna sensibles a la polarització. "Aquest supòsit podria explicar perfectament les interaccions de l'experiment de la doble escletxa, o el fet que les partícules arribin en paquets alhora a dues metes diferents situades a igual distància quan dividim l'ona en dues ones iguals, o el resultat de veto per l'aplicació de filtres polaritzats en ones lluminiques,..." i això passaria bàsicament perquè les partícules que posseeixin la capacitat per interaccionar amb una ona determinada, quedaren lligades, alineades i condicionades per ella comportant-se com a tal.
UNIFICACIÓ (CAMP UNIFICAT).
Ara, al final d'aquesta teoria, penso que ja puc citar la Pedra Angular de la Força, mai més ben dit, la idea que pretén unir tots els camps i que consisteix que qualsevol partícula interaccionaria sempre amb qualsevol camp mitjà o amb el camp de altres partícules en funció de les seves curvatures, o en el cas d'una ona, a la seva amplitud, passant exactament el mateix amb la resta de camps reconeguts, des del més gran, com el camp mitjà que s'estableix a partir de les superposicions de camps unificades totes per un moviment compartit, al més petit, com el camp particular, poden haver-hi distorsions (ones) d'una amplitud des de nano fins a milions de kms o fins i tot distàncies AU, sent en aquest últim cas la repercussió per a cada partícula del tot imperceptible, ja que la curvatura del medi per a elles i des de la seva perspectiva és percebuda com a pràcticament plana, és a dir, sense curvatura. Aquest fet fa que les partícules es quedin niades i sumides dins del camp niant, fent com si no existís si no canvien de posició en no existir pràcticament interacció respecte a ell, quedant per consegüent a la seva deriva, encara que en realitat si que podem apreciar mostres d'aquesta interacció, com la vibració que experimenten les partícules o la diferència del valor que pren la massa en funció de la posició espacial.
ELASTICITAT DEL CAMP MITJÀ "μ". El mitjà per a la propagació de les ones de energia.
Una superposició de camps, sempre acaba per establir un camp mitjà "μ" entre masses, un capo que posseeix una elasticitat que és inversament proporcional a la seva densitat. Si tenim present que una ona és una variació d'energia que es propaga per l'espai, una variació que fa oscil·lar la densitat del camp mitjà, com més petita sigui la densitat, menor energia necessitarà una ona per propagar-se, podent variar l'amplitud de l'ona amb relació a la densitat sense que per això en canviï la longitud. El fenomen és similar al dau a les ones marines quan les aixeca, l'amplitud d'una ona d'energia tendirà a créixer en la proximitat de les masses per l'increment de la densitat de camp que aquesta proximitat origina, i fins i tot pot arribar a reflexionar-ne el vector lineal a la proximitat de grans masses com les estrelles.
...
Finalment, només cal parlar de la densitat de camp μ que depèn de la concentració d'energia superposada en un mateix espai i que seria el factor que ens faltaria a la Equació per acabar de determinar la força relativa, però aquest i altres aspectes, els deixo per ara pendents de completar per falta de temps, encara que sé que des de l'enfocament que estic donant, molts arribessin a les meves mateixes conclusions. Potser, quan disposi del temps i la calma suficient, pugui fer una concreció de la Teoria Espacial de Campos amb la seva visió radial del Univers.
...
CONCLUSIÓ
Estic segur que arribarà el dia en què grans científiques entendran de la matèria la relació directa que existeix entre la força i l'espí particular o col·lectiu, tal com va relacionar Einstein a "e=mc^2", perquè matèria i energia són exactament el mateix, per això, si accelerem el seu espí amb l'ajuda d'un làser o l'alteració de camp mitjà diferencial, experimentarem un increment en el seu potencial de força i resistència en ser camp i partícula parts de la mateixa cosa, altrament dit, incrementem la seva massa relativa. Finalment, considero que per evitar interferències en la comprensió particular, tinc la impressió que s'hauria d'acceptar més genèricament que el temps, no és més que una unitat de mesura que, com a eina, ens permet mesurar i comprendre tots aquests processos, i tinc la percepció de que adaptar la mesura al igual que l'arranjament que va fer Newton per mesurar la velocitat del so, no ajuda res a la seva comprensió, sinó que més aviat la distorsiona.
Un cop arribat aquí, ja podem endinsar-nos en el camp de la física quàntica amb una imatge més real de les ones i les seves aparents espirals com a resultat de la rotació espí del seu camp a mesura que avancen per l'espai, i un cop aquí, veure com han representat aquest moviment col·lapsat mitjançant Euler, Schrödinguer, Fourier,... per aprofundir en la física de partícules.
UNA MIRADA AL FUTUR
Viatjar o viure a l'espai?
Fins ara, veig que la humanitat està més centrada a viure en altres planetes oblidant-se que avui en dia, encara és incapaç de sobreviure a l'espai durant llargs períodes de temps. Però estic segur que si un millor coneixement sobre els camps pot permetre crear camps gravitacionals augmentats, un fet que farien el viatge i l'estada a l'espai molt més saludable, crec que poder viatjar en primera classe cap a Mart, incentivarà la indústria aeroespacial a investigar més al respecte, encara que obligarà a les naus a viatjar per l'espai sobre la línia recta que definirà el seu eix K definit per augmentar el camp, un inconvenient que segur que és del tot assumible.
Un altre sector que crec que també hauria d'avançar més seria l'astronomia i els mapes dinàmics derivats de l'efecte de la deriva de camps, ja que si com hem vist, és el vector tangencial el que condiciona la força, significa que també hi ha un camp pel mig de les distàncies que provoca una deriva i que condicionarà la navegació a llargues distàncies, és a dir, que no només es mouen les masses a l'espai sinó que els camps que les envolten també giren i es desplacen, un efecte que s'hauria de contrarestar en la navegació a llargues distàncies, tal com es fa a la navegació per mar i aire. I proposo avançar també en aquesta ciència perquè sospito que darrera de la deriva de camps, s'amaguen molts dels enigmes que experimenta la llum en el seu viatge per l'univers, explicacions que al meu parer estem atribuint erròniament a la Teoria espacial de la relativitat.
Espero haver-los convençut d'aquesta nova proposta, ja que igual que el Sr. Milikan parlava en les seves anotacions de Bellesa púbica quan se li posava la pell de gallina en pensar sobre les conseqüències dels seus raonaments, he de reconèixer que a mi m'ha passat una sensació similar davant del pressentiment d'anar escrivint un camí, tot i que potser no ho estigui fent.
*Se que aquesta teoria, per si mateixa, no canvia gairebé res del que està establert i que és totalment funcional en la ciència, però penso que aquesta funcionalitat pot ser una barrera per l'evolució, perquè allò funcional en la ciència no implica que hagi de ser real, tal com passa amb qualsevol estratègia, per això penso que un canvi i ampliar la interpretació del coneixement del comportament dels camps, ens permetrà construir en el futur motors de camp g polaritzats que seran indispensables per levitar o establir-ne una gravetat artificial, dues tecnologies que considero indispensable entendre i dominar per poder viure i navegar per l'espai.
Gràcies per llegir-me.
Granollers, 12 de Abril de 2023
Nota del 2 d'abril del 2024:
CLÀSSICA - QUÀNTICA
Ara, comprenent relació que hi ha entre l'espí dels camps d'energia, l'angular, la densitat i la força, ja podem entreveure també la relació que hi ha entre la física clàssica, la quàntica, i altres branques que, sens dubte , potser sense saber-ho o almenys, ser-ne conscient, haver estat fonts de la meva pròpia inspiració, com la relació que he publicat més tard al següent article del qual els deixo l'enllaç:
De la clàssica a la Quàntica en 5 minuts.
Gràcies de nou.
Xavier Santapau Salvador
Xocolater inquiet.
