Teoria de l'Expansio Ubiqua del Univers

El fet que l'univers s'expandeix acceleradament cap a l'infinit és una d'aquelles qüestions que més "bell púbic" provoca als astro-científics, però convindran amb mi que potser, més enllà de trobar una explicació en la matèria fosca o l'existència de grans atractors, és possible que hi hagi una altra possibilitat que pugui explicar el perquè d'aquesta acceleració,... i un dia em vaig adonar que molt probablement, la resposta no estaria a buscar què és el que l'accelera, sinó com s'hauria d'expandir aquest per que es produeixi aquesta acceleració,... i BINGO!: se'm va acudir aquesta proposta: l'expansió de l'univers ha de tractar-se a la seva edat actual d'una expansió ubiqua, no pas d'una continuïtat a partir de la singularitat o la inflació del seu origen, una expansió que fa que l'univers creixi i s'expandeixi a tot arreu i alhora, perquè de la mateixa manera que passa amb qualsevol forma d'energia complexa que s'expandeix a l'espai, ja sigui d'energia, orgànica, ones... sabem que per aquesta expansió, el propi espai suposa un límit que acaba sempre per condicionar-la, un límit que podem representar mitjançant el nombre d'Euler i aplicar-ho a qualsevol expansió que sigui de caràcter ubic, com la majoria de coses que passen al nostre entorn, i tot m'indica que l'univers no n'és cap excepció.

Contemplar la possibilitat que l'univers s'expandeixi a tot arreu i alhora ens permet explicar des de la física clàssica moltes de les incògnites que ens plantegem sobre ell, com ara la seva expansió aparentment accelerada, la pròpia definició de l'espai, l'univers i els seus límits, perquè existeixen grups d'estrelles en una mateixa galàxia que viatgen en conjunt a una mateixa velocitat tot i estant situades a diferents distàncies radials del seu centre, l'existència del buit o vòrtex dels forats de camps polaritzats, perquè la Lluna s'allunya a poc a poc de la Terra, ... i a més, en el terreny més micro, com es concentrarien els camps en energia, que diferència existeix entre el camp i la singularitat de cada partícula, perquè existeixen partícules sense camp aparent, perquè la força és escalar i permet que puguin existir camps niats els uns dins dels altres,... en definitiva, un model teòric que, amb una mica d'imaginació i sense gaire màgia, ens pot oferir com ja els he esmentat, respostes a moltes de les incògnites ocultes del Univers.

Repassem-ne algunes i mirem de donar-li forma com a introducció:

L´acceleració del Univers.

És evident que en un univers on es produeix una expansió ubiqua, aquesta ha de ser principalment per l'acció de les estrelles que transformen o alliberen l'energia angular en lineal, obrint cada cop més espai a mesura que les dispersen, però necessitem quelcom que en les distàncies relativament curtes mantengui les concentracions unides i tota aquesta energía es tradueixi en una acceleració de la estructura mitjançant una canalització, i aquest quelcom només pot ser la gravetat. Si agafem ara dos punts distants de l'univers i mesurem les seves distàncies, després d'una expansió ubiqua observarem que aquesta augmenta de manera accelerada, independentment de que l'expansió ubiqua sigui constant o fins i tot decreixent, ja que mentre existeixi expansió i degut al curt marge temporal que representem per a la seva avaluació respecte a la vida de les estrelles, aquesta sempre ens semblarà accelerada en créixer a tot arreu. Us deixo un enllaç a un article que conté el resum d'aquesta visió sobre l'acceleració de l'univers.

Els límits del Univers.

Si ens centrem en el camp d'una partícula, aquest està constituït per la part de la seva energia que més enllà de la seva singularitat, voltejant juntament amb el seu espí particular de velocitat angular determinada i aconseguint una velocitat tangencial màxima de "c" que és en definitiva, la distància radial límit del seu abast interactiu. Podem veure que aquest radi serà el particular horitzó d'esdeveniments per a la pròpia partícula, és a dir, el límit a la interacció, cosa que no impedeix que es puguin establir noves concentracions de partícules més properes i que puguin adquirir en conjunt un nou moment angular  que inevitablement serà de menor quantitat com a resultat de la interacció angular que l'ha col·lapsat, augmentant l'abast del radi d'acció o horitzó d'esdeveniments del nou conjunt, possibilitant el nidament i establint un escalar de força nou. Aquest procés que està basat dins de la física clàssica, es pot extrapolar a les masses, planetes, estrelles, galàxies, univers... crear múltiples escalars amb comportament similar, a més, ens permet explicar fenomens com el perquè existeixen grups d'estrelles que viatgen conjuntament compartint una mateixa quantitat tangencial d'energia respecte al centre de la galàxia, o coses aparentment més complicades, però que des de la visió d'una expansió ubiqua es mostren una mica més senzilles, com i quin és l'origen de l'espai.

Us deixo l'enllaç al meu article sobre camps, forces, unificació de camps. d'on poden obtenir la base principal de tota aquesta teoria proposada. Així podran entendre la meva proposta de com l'espai s'originaría a partir del fraccionament de l'energia, és a dir, com caldrà que hi hagi com a mínim dos focus d'energia en interacció perquè hi hagi un espai definit tal com el concebem, interacció que recordem que només serà possible, si la velocitat tangencial límit dels mateixos en la seva distància és inferior a "c", en cas contrari, aquests no interaccionarien i mai no es trobarien. Per això podem deduir que l'espai s'origina en la interacció (forces) entre focus distants a través dels seus camps, ja sigui directament com passa a nivell particular, com indirectament, com passa a la resta d'univers. Si no hi ha interacció directa o indirecta, no hi ha cap espai.

Així que si mirem de definir els límits de l'univers, un d'aquests estarà en la singularitat de l'energia, que si bé podria haver estat única a l'origen com apunten la Teoria del Big Bang o la Teoria de la Gran Inflació, actualment, aquesta singularitat es trobaria clarament escampada per tot l'univers com a partícules. L'altre límit, el tindríem al límit que suposa el vector tangencial de la unificació de tots els camps derivats de totes les concentracions d'energia de l'univers, és a dir que, sense que hi hagués res de matèria més enllà, aquest seria el radi on la superposició de tots els camps de l'univers en queden desconnectats després d'assolir el límit tangencial "c", sent molt probable que l'univers, per més que només puguem percebre'n una porció de ell, en entendre la influència de l'espín de l'energia a l'espai en totes les escales d'energia, ens permetrà formar-nos la idea de com el moment angular dels camps en interacció aniria modelant l'univers en la seva evolució cap a una morfologia de tendència anular, ja sigui completa o parcial.

Des de aquesta visió, el nostre univers seria més enllà del horitzó d´esdeveniments, un reflex que la suposada singularitat original, on tota l´energia del Univers havia de estar ubicada en si mateixa amb velocitat angular "c", sense cap camp interactiu ni horitzó de esdeveniments, doncs l'horitzó estaria situat a la pròpia singularitat, a més, com tampoc existirien més enllà altres punts d'energia amb què interaccionar, no s'estaria en cap moment definint l'espai per no existir un altre camp. Aleshores estaríem parlant d'un univers aïllat sense espai ni temps, ja que tal com proposa aquesta teoria, l'espai és una conseqüència del fraccionament de l'energia angular en moltes altres que, amb menys quantitat, adquireixen el camp que els permet la interacció, i el temps, el temps és per a mi tan sols una mesura creada a partir de la nostra experiència per poder mesurar els canvis a l'espai*, per això, quan veig que es modifica l'escala per mesurar els canvis i poder quadrar així algunes teories eludint els límits universals, no puc evitar recordar-me del moment en què Newton justificava amb petites turbulències el seu erràtic càlcul de la velocitat del so mitjançant un lleuger arranjament ben raonat. 

Els vòrtexs de camps polaritzats.

És arran de la meva visió a la teoria de camps, que vaig concloure que és el vector tangencial del camp d'una partícula en espí el que origina la força, depenent que aquesta sigui de repulsió o d'atracció en funció de la fixació de la partícula i les seves posicions espacials respectives. D'aquesta manera, penso que es pot explicar més clarament el caràcter de la força, encara que sóc conscient que cal una mica més d'imaginació espacial, a més, ens permet allunyar-nos de les teories sobre velocitats relativistes que tendeixen a alterar la regla del temps o doblegar l'espai per que ho diu una fórmula. Encara sort que en l'actualitat, començo a veure com dins d'algunes de les teories sobre forats negres es contempla la idea de la possible influència del desplaçament del camp com a argument per a l'explicació d'algunes de les observacions obtingudes dels mateixos, i sé que no trigarà a relacionar-se del tot l'explicació de la força amb el moment angular del camp que ve provocat per l'espín de la partícula, donant visibilitat a una de les variables ocultes responsable de corbar els tensors en tenir caràcter angular i que és capaç de definir també com es comporten aquests camps en estructura anulars, donant origen a camps polaritzats arran de la subjecció que experimenten les partícules en aquests, fixament que proporciona el punt de suport que necessiten per continuar ferms en l'acció de les seves forces, o aspectes més simples com el perquè de la propagació de l'energia en corrents alterns sense que amb prou feines es moguin els electrons,... 

Si extrapolem el moment angular o espín de les partícules a comportament de les grans masses, podem veure com és la influència de la interacció entre masses que es deriva del moment angular el que en definitiva fa que les masses tendeixin a ordenar-se en estructures polaritzades, tendència que ens permet elaborar una idea força clara de quina hauria de ser l'estructural de l'univers avançat, on galàxies polaritzades s'atreuen i es repel·leixen entre elles a mesura que transformen l'expansió ubiqua en un ball universal, una dansa que ha de condicionar la morfologia del nostre univers inabastable cap a una estructura probablement toroïdal. 

Horitzó d'esdeveniments.

Amb referència a la idea proposada a la comunitat de com les galàxies més llunyanes de l'univers es perdran en el moment en què passin el llindar d'esdeveniments a causa de l'expansió, i que l'univers es fraccionarà en múltiples universos aïllats, cosa que vindria a ser per a mi una mena de desintegració, tinc la sensació que l'univers sempre es mantindrà connectat de manera indirecta mitjançant els nous escalars de camps que s'originen arran de la interacció, fent que el radi d'acció sigui cada cop més distant, per tant, les galàxies més llunyanes en allunyar-se més, elles mateixes estan en la seva acció, engrandint l'horitzó d'esdeveniments de l'univers, per la qual cosa mai no arribaran a desconnectar-se i donar peu a nous universos.

Finalment, una de les qüestions que m'ocupen actualment, és la possibilitat de que l'univers pogués assolir en la màxima expressió expansiva un camp d'energia uniforme, en forma d'estructura anular, on la interacció es veuria reduïda en exclusivitat a la cara oposada, una espiral de camp que mancant de múltiple interacció, penso que aniria comprimint tota la seva energia a conseqüència del límit vectorial del seu tangent de camp "c", provocant l'acceleració del seu espí alhora que el seu radi disminueix fins a assolir novament la singularitat inicial on l'espai deixaria d'existir, però ho veig molt poc probable que això pogués passar a escala universal, ja que aquesta reacció només es podria donar en un univers totalment homogeni, desintegrat i lliure de masses, que són en definitiva les que trenquen l'homogeneïtat necessària per a aquesta contracció. Potser els objectes super-massius no són més que el camí a un col·lapse d'energia fins a un moment singular projectant-se novament a l'espai. La veritat, cada cop simpatitzo més amb la idea de que aquest fenomen es pugui estar donant en punts distants del nostre univers, punts on l'energia es contrau col·lapsant el seu camp en una singularitat prèvia a la seva expansió, però dubto molt que com apunten algunes corrents, hi hagi alguna connexió més entre aquestes singularitats que la de formar part d'un mateix univers, així que dubto molt que la teoria sobre els túnels quàntics de cuc que pretén escurçar distàncies i connectar extrems de l'univers pugui tenir alguna consistència.

Perquè s'acceleren les galàxies a l'univers.

Segons la Teoria Espacial de Camps, aquesta acceleració vindria a ser el resultat de la polarització de forces g què s'origina per la orientació polar de la massa de la galàxia en rotació, polarització que a manca d'un suport referencial proporcionaría a través del seu camp una empenta continuada a tota la galàxia. 

Xavier Santapau Salvador

*Curiositat meva: Si observem l'oscil·lació d'un pèndul, tal i com deia Galileu, (i el mateix ho podem aplicar a una ona), podem veure com el temps sempre és constant, i el que pot canviar..., és la quantitat de energia del pèndul, quantitat que quedarà reflexada en la longitud del arc recorregut pel pèndul (espai recorregut o període), ara, si modifiquem l'escala del temps i ho visualitzem tot com si fos a càmera lenta, potser ens sembla que el nostre pèndul enlentit redueix la seva quantitat d'energia, (o que la nostra ona oscil·la amb menor intensitat), però si ens fixem en el abast del seu recorregut (amplitud) ens adonarem que aquest continua exactament igual, i és que modificant el temps només canviarem l'escala o la magnitud del període respecte a "c", no l'espai ni la quantitat d'energia que continuaran sent constants, i és aquí on trobem la singularitat, i és que a diferencia de la pendent, la amplitud no te sostre.

Nota:

Finalment, vull mencionar qué segurament,  l'acceleració de l'univers vingui donada per un cúmul de causes, pero penso que está bé enraonar sobre algunes d'aquestes de manera aïllada per intentar comprendre de on surt inicialment la energía que caldria per provocar una acceleració sense necessitat de recórrer a una energía fosca.