Diàfana, La Naturalesa del Camp

Sempre he pensat com podríem definir la naturalesa d'un camp, i al final, després de donar-hi moltes voltes, he arribat a la conclusió que la millor paraula del nostre diccionari que s'ajusta a la naturalesa del camp és Diàfan. 

La paraula en qüestió té un doble origen, del llatí medieval "diaphanus (Transparent)" i del grec antic "διαφανής" i fa referència a un cos que permet el pas de la llum en gairebé la seva totalitat, i és que per regla general, els camp tendeixen a permetre el pas de l'energia en gairebé la seva totalitat, i aquest gairebé és el que li proporciona la doble capacitat de superposar-se i interaccionar, dos conceptes que són inversament proporcionals al quadrat de la distància per a tots els camps, i és que la cuarta dimensió, la quantitat de energia en format de camp o partícula que es troba en un punt del espai, així ens ho proporciona.

Així que si hem de pensar quina és la naturalesa d'un camp, tenint present la seva propietat, no crec desgavellat afirmar que els camps són diàfans. 

Per últim, no hem de confundir la naturalesa del camp amb la força que s'exerceix el mateix en un punt, ja que mentre la intensitat del camp decreix en base a la inversa del quadrat de la distància respecte al nucli, la força que executa el camp en moviment en un punt està condicionat per més factors com la  densitat, la velocitat angular, distància al focus,... i s'obtindrà a partir del seu espí particular (velocitat angular "ω"), la densitat radial "μ" en el punt, la distància a l'eix R' i l'alçada h.

El gat és viu || La Doble Escletxa

Introducció

Aquesta idea neix amb la intenció de fer una revisió de l'experiment de la doble escletxa, realitzat inicialment per Thomas Young el 1801, i reproduït posteriorment en innombrables ocasions, un experiment que ha estat fonamental per al desenvolupament de la Teoria Quàntica.

Aquest article està realitzat sobre la base teòrica de la Teoria Espacial de Campos, una idea que vaig desenvolupar i que es troba de forma pública al següent enllaç: Teoria Espacial de Campos.  En ella s'expressen interpretacions alternatives basades en l'espín particular i el seu camp per donar explicació a diversos fenòmens de la física clàssica i actual què, des del meu punt de vista, encara conserven certa aura màgica dins l'univers de la ciència.  Per exemple: es descriu com s'origina el camp magnètic en un corrent elèctric a partir del posicionament espacial alineat dels electrons i la superposició de tots els seus camps, desmuntant el concepte de velocitats relativistes que s'utilitza actualment per oferir aquesta justificació.  També es poden trobar altres aspectes que resulten molt importants per a aquesta anàlisi, com és la influència de l'espín particular i el seu camp a l'origen, el caràcter i el sentit de la força.

Aquest article neix a partir d'una experiència que vaig tenir farà poc més d'un any, quan certa persona popular va mostrar un cert interès sobre aquesta idea, i després d'un període de silenci, ara em consta que va emprendre per compte propi una investigació privada acompanyada d'una gran inversió, una Teoria que, des d'un principi, l'he feta pública, cooperativa, oberta,...  el control dels mateixos, una idea que pot ser increïblement important per a la carrera espacial, la vida a l'espai, aplicacions mèdiques que actualment es duen a terme a la ISS podran ser reproduïdes a la Terra mitjançant el control del camp "g" a partir dels camps i" i "m", ... i que si fos així, seria una irresponsa  al futur de la humanitat.

Per començar i que sigui més fàcil, he demanat al GhatGPT (en cursiva) que em faci un breu resum de l'experiment de la doble escletxa perquè em proporcioni un text sobre el qual treballar, recórrer pas a pas la seva evolució i aportar a algunes de les interpretacions actuals una nova perspectiva perquè resultin menys fantàstiques i més d'acord amb el pensament científic de to.

El relat que em va tornar el ChatGPT és el següent:

Experiment pas a pas:.

El Muntatge de l'Experiment

Imagina que tens un dispositiu que emet llum o electrons, que es dirigeix ​​cap a una pantalla amb dues escletxes estretes, col·locades molt a prop una de l'altra.  Darrere d'aquestes escletxes ia una certa distància, hi ha una pantalla de detecció que pot registrar on impacta la llum o l'electró.

1. Pas 1: La Font de Llum

Quan encens el làser, aquest emet un feix de llum coherent, que vol dir que les ones de llum tenen una fase constant i són molt similars entre si. 

Fins aquí, l'experiment és molt clar, un làser emet una ona de llum que conté fotons i, per tant, es comportarà com a tal.  Però passarà el mateix quan utilitzem un canó d'electrons?, cal esperar que si, doncs l'acceleració i vibració de l'electró origina igualment una ona electromagnètica, i igual que passa amb el feix de llum, l'electró quedarà niat a l'amplitud de l'ona i es propaga.  Per entendre el concepte de niadament jo sempre el comparo amb nosaltres mateixos, que viatgem a una velocitat vertiginosa per l'espai sense tenir-ne constància per la senzilla raó que el nostre camp "g" està niat dins del camp "G" del sistema.

En les imatges següents es poden veure las diferencia entre la interferència derivada entre la difracció i la linealitat del làser que es dona quan passa per una sola escletxa i la interferència que es produeix per la citada difracció quan passa per les dos escletxes.

Imatge de interferència en una sola escletxa.

Imatge de interferència en doble escletxa.

2. Pas 2: Les Escletxes

En arribar a les escletxes, la llum es divideix en dos camins: una part passa per l'escletxa esquerra i una altra per la escletxa dreta.  Aquí és on comença la màgia.

Ara com ara, el que està passant és el que cal esperar.

3. Pas 3: Interferència

A mesura que les ones de llum emergeixen de les escletxes, se superposen.  Per què passa això?  L'explicació és a la naturalesa ondulatòria de la llum.  Quan les ones de llum passen a través de les dues escletxes, se superposen i es combinen quan estan en una mateixa fase.  En alguns llocs, les crestes de les ones se sumen, creant zones brillants, mentre que en altres llocs, una cresta es troba amb una vall, cancel·lant-se mútuament i creant zones fosques.  Crec que et pot ajudar si penses a les ones com onades a l'aigua, quan dues onades es troben, es poden reforçar (interferència constructiva) o cancel·lar-se (interferència destructiva).  Això crea un patró de franges brillants i fosques a la pantalla darrere de les escletxes que s'anomena patró d'interferència.

### Observacions Inicials

Quan es fa l'experiment amb llum contínua, el patró d'interferència es forma ràpidament i mostra que la llum es comporta com una ona.  Aquest resultat va ser sorprenent per a l'època, ja que desafiava la visió clàssica de la llum com a partícules (fotons) que es movien en línia recta.

### La Sorpresa de les Partícules

Ara aquí és on l'experiment es torna encara més intrigant.  Si en lloc de llum, dispares electrons (que són partícules) un a un cap a les escletxes, el resultat és el mateix.  Al principi, podries pensar que cada electró passaria per una escletxa o l'altra, creant dues ombres a la pantalla.  Tot i això, a mesura que s'acumulen els impactes dels electrons, també es forma un patró d'interferència.

Ja he esmentat amb anterioritat que en accelerar electrons, també provoquem una ona, fins i tot en el cas que es tracti tan sols d'un electró, per la qual cosa existirà una ona electromagnètica que servirà de mig a l'electró en la propagació per l'espai, una ona que podrem dividir al seu pas per la doble escletxa  impactar a la pantalla.  Veuran que estic triant les paraules per evitar confusions que pertorbin la idea, com "trasllat", que no és el mateix que "trajecte", encara que tots dos acabin en un mateix lloc.

Mentre que les ones sempre es propaguen per l'espai, les partícules poden desplaçar-se de dues maneres diferents, traslladant-se niades dins de l'ona a manera de propagació, de la mateixa manera que ens traslladem nosaltres per l'univers a velocitats vertiginoses si percepció alguna en estar niats dins del camp "g" de la Terra, Sistema,... o viatjar d'un punt  aparentment perquè dependrà per una banda de la resistència al canvi que ofereixi la seva massa en espí, i de l'altra, de les interaccions del seu camp particular també en espí amb el camp mitjà pel qual transita.

I ara seguim endavant i de seguida veuran el perquè i la importància de tal diferència...

El fet que l'ona com a mitjà realitzi interferències constructives i/o destructives després d'haver estat dividida en dues mitjançant el seu pas per la doble escletxa, les diferents variacions que es produiran en l'amplitud de l'ona en la seva propagació com a resultat d'aquestes interferències faran que, l'electró que roman niat i en equilibri dins de la seva onda,  amplitud magnètica del medi, escollint el seu trasllat a l'atzar i de forma fortuïta a causa de les interferències que es produeixen al medi. Es tracta d'un fet molt similar al recorregut que realitzen les boles a la màquina de Francis Galton. De fet, el resultat final és exactament el mateix, per la qual cosa podríem arribar a explicar-ho de la mateixa manera:

"És a partir dels límits físics que imposem en origen amb la bifurcació de la doble escletxa i les interferències que se'n deriven, que es produeix una distribució binomial en el recorregut dels electrons que s'aproximarà a la distribució normal, un resultat que queda clarament palès en el patró d'interferències".

Així que no considero gens desgavellat considerar que l'electró segueixi igual probabilista el recorregut binomial que es deriva de la interferència entre ones, un argument que m'ajuda a desmitificar una mica el següent pas sense deixar, sobretot, de reconèixer l'encert que es va donar a considerar-lo com una ona de probabilitat, permetent treure valor a la idea de la superposició quàntica en tractar-se d'un simple joc de atzar.

 *Sempre he pensat que és un fet molt curiós és el patró d'interferències sigui una imatge reflectida i amplificada de l'amplitud de l'ona, tal com ens la imaginem quan intentem representar-la amb una imatge.

1. Pas 4: Comportament Quàntic

Això suggereix que cada electró es comporta com una ona de probabilitat en comptes de com una partícula concreta i que passa per les dues escletxes simultàniament, interferint amb si mateix.  És com si cada electró "sàpigues" que hi ha dos camins i prengués tots dos alhora. 

Aquesta interpretació va donar origen a la idea de la Dualitat ona-partícula.  Segons aquesta idea, les partícules subatòmiques poden comportar-se tant com a ones com a partícules, depenent de com s'observin.  Un electró per exemple, pot exhibir propietats d'ona, o propietats de partícula, depenent de com es mesuri.

Ja hem vist que l'electró interacciona amb el camp magnètic de l'ona quan hi és niat, acomodat en la seva amplitud com qui reposa en equilibri, així que és normal que pensem que es comporta com una ona quan es propaga conjuntament a dins. 

### L'Observació Canvia Tot: L'efecte actor-observador.

La part més desconcertant de l'experiment passa quan intentes observar per quina escletxa passa cada electró.  Si col·loqueu un detector en una de les escletxes per veure quin camí pren l'electró, el patró d'interferència desapareix.  Al seu lloc, obtens dues ombres, com si els electrons estiguessin actuant com a partícules clàssiques.  Això planteja preguntes profundes sobre el paper de l'observador a la mecànica quàntica.

Si saben com funciona un detector per sobre, convindran amb mi que és imprescindible crear un camp elèctric i mesurar les seves oscil·lacions mitjançant instruments si pretenem detectar el pas d'un electró a través de l'escletxa, cosa que només podem fer a partir de la interacció amb el seu camp.  Lamentablement, aquesta intromissió que realitzem a l'experiment, farà que aquest es vegi totalment corromput, i ho és de la següent manera: igual que l'experiment de Faraday de 1845, nosaltres estem sotmetent l'electró a l'atracció d'un camp magnètic que roman perpendicular a la trajectòria, que encara que no interaccioni amb la  canviant el posicionament espacial de l'electró que estava imbricat dins l'ona mitjançant l'aplicació del camp magnètic invasiu.  El resultat és un alineament de l'electró amb la trajectòria, tal com s'observa al “gif”, un lleu canvi en la seva velocitat que el desfasarà i el farà desconnectar de l'ona inicial, perdent així el seu nedament.  A partir d'aquest punt, l'espín i la resistència al canvi faran la seva feina, l'electró viatjarà descrivint una trajectòria pràcticament lineal mancant interferències fins a la meta, similar al trajecte que descriu dins d'un tub de raigs catòdics, o dels antics televisors, comportant-se com a partícula amb massa que és.  Penso per reforçar la idea a l'exemple de l'Aurora Boreal, on passa exactament el mateix, el camp magnètic de la Terra condiciona la trajectòria de l'electró desconnectant-se de l'ona original del sol amb què viatja.

Abans de continuar m'agradaria que reflexionessin com hauria de ser la resistència al canvi del nostre electró. De la mateixa manera que un electró posseeix espí, el seu camp també gira i de tal desplaçament s'originen les forces que hi reconeixem.  El simple fet que hi hagi un eix fa que totes les forces que s'originin seran acords amb aquest, per la qual cosa el camp des del punt de vista de les forces resultants serà polaritzat.  Amb una intensitat forta a l'equador que disminueix a mesura que ens acostem als pols.

Així podem concloure que és l'efecte Faraday el que fa que l'electró es desvinculi de l'ona i iniciï el trajecte aïllat com a partícula. 

### Implicacions Filosòfiques

L'experiment de la doble escletxa no és només un fenomen físic;  també té profundes implicacions filosòfiques.  Ens porta a qüestionar la naturalesa de la realitat i com l'observació afecta allò que mesurem.  La realitat existeix independentment de la nostra observació, o l'observació és la que determina el resultat?

Sense comentaris.....

### Conclusió del ChatGPT

En resum, l'experiment de la doble escletxa és una fita a la física que revela la dualitat ona-partícula de la llum.

Fins ara...

Nota: Amb aquest article no és la meva intenció dir que la física quàntica és errònia, ja que considero que es tracta de un veritable encert, un avenç de la física de les probabilitats, només pretenc canviar alguns aspectes de la interpretació de l'experiment perquè considero que aquests canvis poden resultar més que interessants, per això els animo a repetir-ho i intentar veure'l des del meu punt de vista, o en el seu punt de vista.

Crèdits:

Experiment sobre camps polaritzats.

Tot i que la polarització del camp no té cap repercussió aparent en l'experiment de la doble escletxa, el fet d'aplicar filtres polaritzats m'ha fet percebre algunes qüestions que he cregut important compartir després de l'article per la curiositat que desperta a l'observador certs fenòmens que de vegades per Internet es mostren com una mica màgics.

Però abans de continuar i seguint amb l'experiment de la doble escletxa anterior, m'he dedicat a polaritzar l'ona mitjançant l'ús de filtres polaritzats per veure què passa. Per reduir el marge d'error, he buscat la polaritat dels filtres perquè siguin en vertical i horitzontal, i la del làser, ja que després de dividir-se el feix en dos al seu pas per la doble escletxa, els feixos resultants es comporten com si estiguessin polaritzats. Després, en primer lloc, he comprovat el patró d'interferències del feix sense cap filtre, seguidament fent-ho passar només per un filtre polar, el dret, després per l'altre, i finalment cada feix de l'escletxa per cadascun dels filtres.  Al final, he contrastat per observar com la polarització afecta el patró d'interferències en cadascun dels casos, i encara que això no és res de nou sí que tenim present com s'utilitza en l'actualitat la polarització i el canvi de fase per a la visualització de pel·lícules en 3D, si que ha estat grat observar com quan trenquem la interferències, el patró també es desdibuixa, encara que no  tan precari.

La curiositat que els vull compartir se'm va despertar a partir de l'experiment aparentment màgic que consisteix a intercalar un nou filtre polaritzat entre dos filtres que impedeixen la propagació per trobar-se totalment creuats.

*No pensin ara que sóc un insensible a la màgia, només que m'encanta saber el perquè de les coses. 

A l'experiment es pot observar que, a més del canvi d'amplitud quan les lents no están del tot perpendiculars, el que ens estava fent la segona lent era definir un nou pla polaritzat independent de la seva predecessora, una cosa molt lògica, cert, però no pensava que la desconnexió amb el pla anterior seria total, tenia la impressió que les lents anteriors vetarien l'angle que amb anterior.  Dons no, jo anava totalment errat.

Hem de tenir present que en un filtre polaritzat, el nord i el sud són exactament el mateix, és a dir que parlant de plans, només n'hi ha la vertical i l'horitzontal, encara que he de continuar mantenint la idea de nord i sud pel coneixement heretat.

Al següent "GIF" es mostra com la rotació del segon filtre condiciona el pas de la llum en 90 graus en estar aquesta polaritzada pel primer, canviant això si, el pla de la mateixa en la rotació, pla que és essencial per a la influència del tercer.

I a la següent recopilació es ressalten els quatre moments on no hi ha un flux final, ja sigui perquè el diferencial de l'angle entre el primer filtre i el segon és de 90 graus o perquè l'angle donat entre el segon i el tercer filtre també es troba en un diferencial de 90 graus.

i a la següent, els quatre moments intermedis on el flux de sortida és possible perquè l'angle entre el primer i el segon i entre el segon i el tercer són en diferents moments inferiors als 90 graus.

Ho podem veure d'una manera més clara quan alineem molts més filtres polaritzats, podem pensar que l'angle d'interacció es restringiria de 90 a 60 o a 45 graus en funció al nombre de filtres, o que s'heretaria de manera que si creuem filtres més endavant respecte a altres filtres anteriors, l'has es restringiria per haver estat vetat  un nou pla per a la llum polaritzada sortint que és totalment independent a tots els filtres anteriors, excepte el primer que va polaritzar inicialment la llum.

En el següent vídeo es pot observar com l'angle inicial no s'hereta en una alineació múltiple de filtres, és a dir que, encara que troben múltiples filtres que es trobin creuats entre si coincidint de manera repetitiva en el recorregut, el fet d'haver filtres intermedis que van definint un nou pla polar de manera independent als seus predecessors.  trajecte, encara que això sí, amb la pèrdua d'amplitud que suposa l'exposició a tants filtres.

Versió en Català

Versión en Español

English version

TEORIA SOBRE FORATS NEGRES. ELS GRANS SUPERPOSICIONADORS DE ENERGIA.

Forats Negres.

La idea expressada en aquest text breu sobre com ha de ser un forat negre és fàcil de comprendre si es contempla des de la base de la Teoria Espacial de Campos, una idea que he anat madurant al llarg dels meus anys a partir de dubtes que em he trobat després de l'estudi de la versió generalitzada. En un breu resum, un forat negre es definiria com una concentració de camp que té l'origen a partir d'una estructura amb tendència anular de massa com ocorren a les galàxies, amb translació de la mateixa i que tendeix a trobar el seu equilibri en un pla estel·lar al voltant del un vòrtex de camp polaritzat.

L'estructura polaritzada de camp que s'estableix a partir de la superposició de tots els camps permetria establir aquest vòrtex de camp estable que, a més de donar solidesa a l'estructura, faria que totes les partícules que caiguin a l'experimentin una doble acceleració alhora que s'alineen amb l'eix dominant a l'estructura, és a dir, s'acceleren en la seva caiguda alhora que s'acceleren al espí. El resultat serà una concentració d'energia superposada en un mateix punt que lògicament canvia a la seva escala d'interacció amb l'univers en augmentar la seva densitat, però reduint-se l'abast del seu camp "horitzó d'influència" a conseqüència de l'acceleració que experimenten el seu espí i la seva relació amb el límit “c”.

Representació gràfica d'un forat negre formada a partir de la visió de la teoria espacial de camps.

Imatge visual d'un forat negre:

Si observem la radiació procedent d'un forat negre, hauríem de tenir en compte la deriva del camp que experimenta aquest a la nostra galàxia a conseqüència del desplaçament de la matèria que l'origina i el nostre propi desplaçament. Tenint en compte tots dos vectors, podrem reinterpretar la imatge obtinguda i obtenir una nova imatge que ens verifiqui la seva naturalesa. Aquesta diferència entre la imatge original i la percebuda és perquè a causa de la gran distància, no tenim en compte la deriva que experimenta la llum en el seu viatge a través del camp de la galàxia.

En breu us mostraré una imatge:

Els deixo amb tres publicacions meves anteriors per entendre i calcular la deriva del camp per desplaçament circular de les masses.

EFECTE DE LA DERIVA DE CAMP

CÀLCUL DE L'ALÇADA DE DERIVA EN CAMPS CIRCULARS

Hold Field.

Superposition Energy concentrator through the acceleration of the spin.

The great energy super-potioners.

The idea expressed in this brief text about what a black hole should be like is easy to understand if it is viewed from the basis of the Spatial Field Theory, an idea that I have been maturing over the years based on doubts that I have encountered after studying the generalized version. In a brief summary, a black hole would be defined as a field concentration that has its origin from a structure with an annular mass tendency as occurs in galaxies, with its translation and that tends to find its equilibrium in a plane star around its polarized field vortex.

The polarized field structure that is established from the superposition of all the fields makes it possible to establish a stable field vortex that, in addition to giving solidity to the structure, causes all the particles that fall into it to experience a double acceleration at the same time that they align with the dominant axis in the structure, that is to say, they accelerate their fall at the same time as they accelerate their spin. The result will be a concentration of energy superimposed on a single point that logically changes in its scale of interaction with the universe as its density increases, but the scope of its "horizon of influence" field is reduced as a consequence of the acceleration experienced by its spin and its relation to the "c" limit.

Hubble's view of M87 galaxy

Visual image of a black hole:

If we were to observe the radiation coming from a black hole, we would have to take into account the drift of the field that it experiences in our galaxy as a result of the displacement of the matter that originates it and our own displacement. Taking into account both vectors, we will be able to re-interpret the image obtained and obtain a new image that verifies its nature. This difference between the original image and the perceived one is due to the fact that due to the great distance, we do not take into account the drift that the light experiences in its journey through the field of the galaxy.

I will show you an image shortly:

I leave you with three publications to understand and calculate the field drift by circular displacement of its masses.

EFECTE DE LA DERIVA DE CAMP

CÀLCUL DE L'ALÇADA DE DERIVA EN CAMPS CIRCULARS

El problema dels n cossos

 

Atesa la recent excitació que suposa aquest problema que darrerament està d'actualitat i que sens dubte s'ha posat de moda pel llançament d'una pel·lícula, m'he posat a revisar el plantejament del problema dels "n" cossos i... així , a primera vista, m'adono de que les simplificacions aplicades a aquest plantejament per facilitar la seva formulació, lluny de facilitar-nos una solució clara, el que fan en definitiva és aportar una complicació tal que fa que la solució del problema en transformi en una solució caòtica que clarament no es dona al nostre Univers. 

Penso que el principal error ha estat en la simplificació que es va fer en el seu plantejament en ometre i no contemplar la rigidesa que aporta la variable del moment angular dels cossos, és a dir, la resistència al canvi que s'exerceix com a giroscopi, una simplificació que fa que totes les possibles solucions Matemàtiques del problema es tornin intangibles, tot i que pensem que a última instància podem trobar alguna similitud en l'observació del comportament de certs asteroides o altres cossos que aparentment careixen de moment angular, perquè és una evidència que a l'univers, no hi ha cap cos que amb una interacció variable i aniuada dins d'un cert equilibri, no posseeixi d'alguna manera intrinseca aquest moviment angular, ja que en tota interacció variable que es doni entre dos o més cossos, existeix sempre i com a mínim un moment angular relatiu que s'origina a partir de la pròpia interacció. Un moment angular que, tal com reflecteixo a la Teoria Espacial de Camps en la què porto treballant més de dues dècades, és el responsable de la polarització de camps, comportament que podem observar tant en estructures petites i properes com els imants, com a les grans catedrals universals que constitueixen algunes de les galàxies com la nostra, que formen part del Univers.

Considero que és imprescindible introduir les variables de rotació de les masses al problema dels n cossos per poder trobar solucions reals; i potser es preguntaran: de què ens pot servir solucionar aquestes variables?, doncs la veritat, el primer que em ve al cap es arribar a entendre molt més a fons i d'una millor manera el nostre univers, la seva morfologia, la seva dansa, el seu futur,... una precisió que sens dubte ens allunyarà de la visió caòtica que ens aporta el problema tal i com esta plantejat, i ens aproparà més capa la precisió que requereix la ciència per explicar una versió del medi més acord amb la nostra manera de interaccionar.

Així penso que el principal problema dels "n" cossos no són les caòtiques solucions trobades sinó la l'omissió en el plantejament de la variable angular per tal de facilitar possibles resultats.

Gràcies,

Xavier Santapau Salvador

Teoria de l'Expansio Ubiqua del Univers

El fet que l'univers s'expandeix acceleradament cap a l'infinit és una d'aquelles qüestions que més "bell púbic" provoca als astro-científics, però convindran amb mi que potser, més enllà de trobar una explicació en la matèria fosca o l'existència de grans atractors, és possible que hi hagi una altra possibilitat que pugui explicar el perquè d'aquesta acceleració,... i un dia em vaig adonar que molt probablement, la resposta no estaria a buscar què és el que l'accelera, sinó com s'hauria d'expandir aquest per que es produeixi aquesta acceleració,... i BINGO!: se'm va acudir aquesta proposta: l'expansió de l'univers ha de tractar-se a la seva edat actual d'una expansió ubiqua, no pas d'una continuïtat a partir de la singularitat o la inflació del seu origen, una expansió que fa que l'univers creixi i s'expandeixi a tot arreu i alhora, perquè de la mateixa manera que passa amb qualsevol forma d'energia complexa que s'expandeix a l'espai, ja sigui d'energia, orgànica, ones... sabem que per aquesta expansió, el propi espai suposa un límit que acaba sempre per condicionar-la, un límit que podem representar mitjançant el nombre d'Euler i aplicar-ho a qualsevol expansió que sigui de caràcter ubic, com la majoria de coses que passen al nostre entorn, i tot m'indica que l'univers no n'és cap excepció.

Contemplar la possibilitat que l'univers s'expandeixi a tot arreu i alhora ens permet explicar des de la física clàssica moltes de les incògnites que ens plantegem sobre ell, com ara la seva expansió aparentment accelerada, la pròpia definició de l'espai, l'univers i els seus límits, perquè existeixen grups d'estrelles en una mateixa galàxia que viatgen en conjunt a una mateixa velocitat tot i estant situades a diferents distàncies radials del seu centre, l'existència del buit o vòrtex dels forats de camps polaritzats, perquè la Lluna s'allunya a poc a poc de la Terra, ... i a més, en el terreny més micro, com es concentrarien els camps en energia, que diferència existeix entre el camp i la singularitat de cada partícula, perquè existeixen partícules sense camp aparent, perquè la força és escalar i permet que puguin existir camps niats els uns dins dels altres,... en definitiva, un model teòric que, amb una mica d'imaginació i sense gaire màgia, ens pot oferir com ja els he esmentat, respostes a moltes de les incògnites ocultes del Univers.

Repassem-ne algunes i mirem de donar-li forma com a introducció:

L´acceleració del Univers.

És evident que en un univers on es produeix una expansió ubiqua, aquesta ha de ser principalment per l'acció de les estrelles que transformen o alliberen l'energia angular en lineal, obrint cada cop més espai a mesura que les dispersen, però necessitem quelcom que en les distàncies relativament curtes mantengui les concentracions unides i tota aquesta energía es tradueixi en una acceleració de la estructura mitjançant una canalització, i aquest quelcom només pot ser la gravetat. Si agafem ara dos punts distants de l'univers i mesurem les seves distàncies, després d'una expansió ubiqua observarem que aquesta augmenta de manera accelerada, independentment de que l'expansió ubiqua sigui constant o fins i tot decreixent, ja que mentre existeixi expansió i degut al curt marge temporal que representem per a la seva avaluació respecte a la vida de les estrelles, aquesta sempre ens semblarà accelerada en créixer a tot arreu. Us deixo un enllaç a un article que conté el resum d'aquesta visió sobre l'acceleració de l'univers.

Els límits del Univers.

Si ens centrem en el camp d'una partícula, aquest està constituït per la part de la seva energia que més enllà de la seva singularitat, voltejant juntament amb el seu espí particular de velocitat angular determinada i aconseguint una velocitat tangencial màxima de "c" que és en definitiva, la distància radial límit del seu abast interactiu. Podem veure que aquest radi serà el particular horitzó d'esdeveniments per a la pròpia partícula, és a dir, el límit a la interacció, cosa que no impedeix que es puguin establir noves concentracions de partícules més properes i que puguin adquirir en conjunt un nou moment angular  que inevitablement serà de menor quantitat com a resultat de la interacció angular que l'ha col·lapsat, augmentant l'abast del radi d'acció o horitzó d'esdeveniments del nou conjunt, possibilitant el nidament i establint un escalar de força nou. Aquest procés que està basat dins de la física clàssica, es pot extrapolar a les masses, planetes, estrelles, galàxies, univers... crear múltiples escalars amb comportament similar, a més, ens permet explicar fenomens com el perquè existeixen grups d'estrelles que viatgen conjuntament compartint una mateixa quantitat tangencial d'energia respecte al centre de la galàxia, o coses aparentment més complicades, però que des de la visió d'una expansió ubiqua es mostren una mica més senzilles, com i quin és l'origen de l'espai.

Us deixo l'enllaç al meu article sobre camps, forces, unificació de camps. d'on poden obtenir la base principal de tota aquesta teoria proposada. Així podran entendre la meva proposta de com l'espai s'originaría a partir del fraccionament de l'energia, és a dir, com caldrà que hi hagi com a mínim dos focus d'energia en interacció perquè hi hagi un espai definit tal com el concebem, interacció que recordem que només serà possible, si la velocitat tangencial límit dels mateixos en la seva distància és inferior a "c", en cas contrari, aquests no interaccionarien i mai no es trobarien. Per això podem deduir que l'espai s'origina en la interacció (forces) entre focus distants a través dels seus camps, ja sigui directament com passa a nivell particular, com indirectament, com passa a la resta d'univers. Si no hi ha interacció directa o indirecta, no hi ha cap espai.

Així que si mirem de definir els límits de l'univers, un d'aquests estarà en la singularitat de l'energia, que si bé podria haver estat única a l'origen com apunten la Teoria del Big Bang o la Teoria de la Gran Inflació, actualment, aquesta singularitat es trobaria clarament escampada per tot l'univers com a partícules. L'altre límit, el tindríem al límit que suposa el vector tangencial de la unificació de tots els camps derivats de totes les concentracions d'energia de l'univers, és a dir que, sense que hi hagués res de matèria més enllà, aquest seria el radi on la superposició de tots els camps de l'univers en queden desconnectats després d'assolir el límit tangencial "c", sent molt probable que l'univers, per més que només puguem percebre'n una porció de ell, en entendre la influència de l'espín de l'energia a l'espai en totes les escales d'energia, ens permetrà formar-nos la idea de com el moment angular dels camps en interacció aniria modelant l'univers en la seva evolució cap a una morfologia de tendència anular, ja sigui completa o parcial.

Des de aquesta visió, el nostre univers seria més enllà del horitzó d´esdeveniments, un reflex que la suposada singularitat original, on tota l´energia del Univers havia de estar ubicada en si mateixa amb velocitat angular "c", sense cap camp interactiu ni horitzó de esdeveniments, doncs l'horitzó estaria situat a la pròpia singularitat, a més, com tampoc existirien més enllà altres punts d'energia amb què interaccionar, no s'estaria en cap moment definint l'espai per no existir un altre camp. Aleshores estaríem parlant d'un univers aïllat sense espai ni temps, ja que tal com proposa aquesta teoria, l'espai és una conseqüència del fraccionament de l'energia angular en moltes altres que, amb menys quantitat, adquireixen el camp que els permet la interacció, i el temps, el temps és per a mi tan sols una mesura creada a partir de la nostra experiència per poder mesurar els canvis a l'espai*, per això, quan veig que es modifica l'escala per mesurar els canvis i poder quadrar així algunes teories eludint els límits universals, no puc evitar recordar-me del moment en què Newton justificava amb petites turbulències el seu erràtic càlcul de la velocitat del so mitjançant un lleuger arranjament ben raonat. 

Els vòrtexs de camps polaritzats.

És arran de la meva visió a la teoria de camps, que vaig concloure que és el vector tangencial del camp d'una partícula en espí el que origina la força, depenent que aquesta sigui de repulsió o d'atracció en funció de la fixació de la partícula i les seves posicions espacials respectives. D'aquesta manera, penso que es pot explicar més clarament el caràcter de la força, encara que sóc conscient que cal una mica més d'imaginació espacial, a més, ens permet allunyar-nos de les teories sobre velocitats relativistes que tendeixen a alterar la regla del temps o doblegar l'espai per que ho diu una fórmula. Encara sort que en l'actualitat, començo a veure com dins d'algunes de les teories sobre forats negres es contempla la idea de la possible influència del desplaçament del camp com a argument per a l'explicació d'algunes de les observacions obtingudes dels mateixos, i sé que no trigarà a relacionar-se del tot l'explicació de la força amb el moment angular del camp que ve provocat per l'espín de la partícula, donant visibilitat a una de les variables ocultes responsable de corbar els tensors en tenir caràcter angular i que és capaç de definir també com es comporten aquests camps en estructura anulars, donant origen a camps polaritzats arran de la subjecció que experimenten les partícules en aquests, fixament que proporciona el punt de suport que necessiten per continuar ferms en l'acció de les seves forces, o aspectes més simples com el perquè de la propagació de l'energia en corrents alterns sense que amb prou feines es moguin els electrons,... 

Si extrapolem el moment angular o espín de les partícules a comportament de les grans masses, podem veure com és la influència de la interacció entre masses que es deriva del moment angular el que en definitiva fa que les masses tendeixin a ordenar-se en estructures polaritzades, tendència que ens permet elaborar una idea força clara de quina hauria de ser l'estructural de l'univers avançat, on galàxies polaritzades s'atreuen i es repel·leixen entre elles a mesura que transformen l'expansió ubiqua en un ball universal, una dansa que ha de condicionar la morfologia del nostre univers inabastable cap a una estructura probablement toroïdal. 

Horitzó d'esdeveniments.

Amb referència a la idea proposada a la comunitat de com les galàxies més llunyanes de l'univers es perdran en el moment en què passin el llindar d'esdeveniments a causa de l'expansió, i que l'univers es fraccionarà en múltiples universos aïllats, cosa que vindria a ser per a mi una mena de desintegració, tinc la sensació que l'univers sempre es mantindrà connectat de manera indirecta mitjançant els nous escalars de camps que s'originen arran de la interacció, fent que el radi d'acció sigui cada cop més distant, per tant, les galàxies més llunyanes en allunyar-se més, elles mateixes estan en la seva acció, engrandint l'horitzó d'esdeveniments de l'univers, per la qual cosa mai no arribaran a desconnectar-se i donar peu a nous universos.

Finalment, una de les qüestions que m'ocupen actualment, és la possibilitat de que l'univers pogués assolir en la màxima expressió expansiva un camp d'energia uniforme, en forma d'estructura anular, on la interacció es veuria reduïda en exclusivitat a la cara oposada, una espiral de camp que mancant de múltiple interacció, penso que aniria comprimint tota la seva energia a conseqüència del límit vectorial del seu tangent de camp "c", provocant l'acceleració del seu espí alhora que el seu radi disminueix fins a assolir novament la singularitat inicial on l'espai deixaria d'existir, però ho veig molt poc probable que això pogués passar a escala universal, ja que aquesta reacció només es podria donar en un univers totalment homogeni, desintegrat i lliure de masses, que són en definitiva les que trenquen l'homogeneïtat necessària per a aquesta contracció. Potser els objectes super-massius no són més que el camí a un col·lapse d'energia fins a un moment singular projectant-se novament a l'espai. La veritat, cada cop simpatitzo més amb la idea de que aquest fenomen es pugui estar donant en punts distants del nostre univers, punts on l'energia es contrau col·lapsant el seu camp en una singularitat prèvia a la seva expansió, però dubto molt que com apunten algunes corrents, hi hagi alguna connexió més entre aquestes singularitats que la de formar part d'un mateix univers, així que dubto molt que la teoria sobre els túnels quàntics de cuc que pretén escurçar distàncies i connectar extrems de l'univers pugui tenir alguna consistència.

Perquè s'acceleren les galàxies a l'univers.

Segons la Teoria Espacial de Camps, aquesta acceleració vindria a ser el resultat de la polarització de forces g què s'origina per la orientació polar de la massa de la galàxia en rotació, polarització que a manca d'un suport referencial proporcionaría a través del seu camp una empenta continuada a tota la galàxia. 

Xavier Santapau Salvador

*Curiositat meva: Si observem l'oscil·lació d'un pèndul, tal i com deia Galileu, (i el mateix ho podem aplicar a una ona), podem veure com el temps sempre és constant, i el que pot canviar..., és la quantitat de energia del pèndul, quantitat que quedarà reflexada en la longitud del arc recorregut pel pèndul (espai recorregut o període), ara, si modifiquem l'escala del temps i ho visualitzem tot com si fos a càmera lenta, potser ens sembla que el nostre pèndul enlentit redueix la seva quantitat d'energia, (o que la nostra ona oscil·la amb menor intensitat), però si ens fixem en el abast del seu recorregut (amplitud) ens adonarem que aquest continua exactament igual, i és que modificant el temps només canviarem l'escala o la magnitud del període respecte a "c", no l'espai ni la quantitat d'energia que continuaran sent constants, i és aquí on trobem la singularitat, i és que a diferencia de la pendent, la amplitud no te sostre.

Nota:

Finalment, vull mencionar qué segurament,  l'acceleració de l'univers vingui donada per un cúmul de causes, pero penso que está bé enraonar sobre algunes d'aquestes de manera aïllada per intentar comprendre de on surt inicialment la energía que caldria per provocar una acceleració sense necessitat de recórrer a una energía fosca.

De la clàssica a la Quàntica

Contràriament a la creença popular de l'existència de velocitats relativistes com les responsables d'ocasionar els camps magnètics als corrents elèctrics davant la comprovació de la velocitat de l'electró de tan sols 0,07 cm/s, tal com vaig demostrar a l'article dedicat al camp estàtic que és el posicionament de l'electró i el seu alineament amb la resta d'electrons el que fa que se sumi la influència del seu espí en el camp mitjà a partir de la superposició, amplificant la força dels mateixos a la distància, cosa que els fa detectables reconeixent el camp del seu entorn perpendicular al seu desplaçament com a camp magnètic. 

*velocitat d'un electró en un corrent elèctric

*Imatges del posicionament alineat dels electrons en iniciar-se un corrent elèctric.

*Una partícula amb espí es comporta igual que qualsevol giroscopi, per la qual cosa, només es podrà desplaçar aïlladament i sense oferir resistència al canvi en les dues direccions que apunten els seus pols, raó per la qual, prèviament i dins d'un corrent elèctric, els electrons viren com una brúixola influenciats pel canvi de camp elèctric just abans d'iniciar el seu desplaçament.

La visió complerta d'aquesta demostració la podeu llegir a l'apartat dedicat a l'anàlisi del CAMP ESTÀTIC clàssic del meu treball on queda clar que és la superposició dels camps per alineament d'espín i trajectòria la responsable de l'amplificació dels camps, i el desplaçament dels electrons és una qüestió secundària que només influeix en el posicionament que adopten els electrons en canviar el camp mitjà mitjançant una diferència de potencial i fer aquest desplaçament.

https://teoriaespacialdecamps.blogspot.com/2023/04/camp-unificat-unified-field.html

Una de les raons que per mi ha incentivat la idea de la física quàntica ha estat la dificultat de comprendre quin camp i partícula són parts d'una mateixa cosa, que tots dos es desplacen per igual en la component del seu vector desplaçament, tal com valora la física clàssica, i que el camp posseeix alhora un vector angular afegit que és el responsable de la força i per tant, de la resistència al canvi. És aquí on entra en escena la fórmula d'Euler, capaç de representar tots dos vectors recolzant-se en la periodicitat cíclica que proporcionen l'aplicació dels nombres complexos, va resultar ideal per representar aquesta rotació i translació simultània.

 

Una altra de les raons que considero que han incentivat la imaginació científica per a la nova física ha estat per mi la dificultat per diferenciar el camp particular del camp de forces. Mentre que camp particular i partícula es desplacen linealment, és el vector angular del camp particular el principal responsable de la resistència al canvi en comportar-se aquest com un perfecte giroscopi, i que combinat amb la component del vector desplaçament (lineal), formen en conjunt el que reconeixem com els responsables del camp de força/resistència. Per diferenciar-los, quan el vector camp és principalment angular parlarem de camps polaritzats determinant-ne el signe per la regla de la mà dreta, mentre que quan parlem del vector de desplaçament estarem dins del marc lineal del concepte clàssic d'inèrcia.

Un tercer aspecte a tenir en compte és que mentre que la resistència o força del camp del vector desplaçament és lineal, al vector angular és global i està directament relacionat amb la velocitat angular, és a dir, la força/resistència angular que exerceix el camp en rotació a una mateixa distància radial és igual en tot el seu perímetre angular respecte a l'eix, cosa que fa que es conservi en tot moment la quantitat total d'energia angular produint-se en resposta a la interacció un canvi de la posició espacial de la partícula lligada al camp, i per tant, un canvi en el seu vector de desplaçament que passa de ser lineal a traçar una corba (El comportament és similar a la curvatura que experimenta qualsevol pilota quan la copegem amb efecte, la resistència al canvi que produeix l'espín fa que aquesta viri en la seva trajectòria traçant una corba a l'espai, de la mateixa manera que ho faria qualsevol partícula o massa amb espín propi que experimenta una interacció en el seu camp angular).

Tornant a caràcter global del camp particular en espín, penso que és molt probable que també sigui la responsable que puguem observar efectes de simultaneïtat que ens semblen escapar alhora quan observem dos punts distants del camp d'una mateixa partícula o grup de partícules.

Un nou aspecte que he de tractar ara és la interferència. Si recorden l'experiment de la doble escletxa com el que es mostra a la imatge, aquest només s'explica a partir de la interacció dels camps particulars entre si. Recordem que quan una partícula viatja per un camp mitjà, el seu camp particular amb espí només pot romandre transversal al seu vector desplaçament per evitar la pèrdua d'energia, per la qual cosa quan tenim colònies de partícules que, compartint una mateixa font viatgen en paral·lel a una mateixa velocitat, la proximitat dels seus camps amb moviment angular farà que interaccionin entre si comportant-se en conjunt com una ona polaritzada, donant origen a la reconeguda interferència. Així que, de la mateixa manera que la interferència produeix canvis en les trajectòries de les partícules, qualsevol camp variable que existeixi al medi interaccionarà i provocarà també canvis en aquesta trajectòria, per la qual cosa també ho farà qualsevol intent de detecció del camp d‟una partícula en implica aplicar un altre camp que ens permeti la detecció (observació) a partir de la interacció, canviant el posicionament de la partícula i dificultant la seva localització, tret que ens anticipem a les conseqüències de la nostra intrusió i corregim el resultat. No passa el mateix amb el camp mitjà en què estem niats, ja que relativament a aquest, la nostra partícula roman estàtica en formar part del mateix sistema i compartir una mateixa trajectòria, cosa que ens proporciona una nova interpretació, per a mi més correcta, dels resultats de l'experiment de Michelson i Morley i el seu interferòmetre.

És aquí, a partir d'aquest punt, que entra en escena Schrödinger, que per a mi, va acabar desenvolupant la fórmula que permet integrar la probabilitat de desviació de la partícula, encara que potser no ho veiés igual que jo i li donés una interpretació diferent.

A les següents imatges es mostren tres partícules A,B,C tal com jo les percebo, que es desplacen a igual velocitat i en la mateixa direcció. L'ona que genera l'espí i el desplaçament guarden una relació directa amb la distància respecte a l'eix de gir i la distància al focus o partícula on el camp decreix a l'ordre de: 1/x^2.

Per distingir millor la imatge d'ona respecte a l'espín de la partícula, seguint molts exemples de la xarxa, he alentit el temps a t/3, estirant així l'ona per a una millor observació.

A les imatges, la partícula B té el seu espí invertit respecte a la partícula A i la partícula C té el seu espí amb doble velocitat angular respecte a la mateixa partícula A.

A les següents imatges, es mostra el camp des de la perspectiva de Schrödinger i seguit la mateixa representació de les tres partícules però amb el temps sense alentir.

Així, penso que mitjançant l'aplicació de l'Equació de Schrödinger per intentar predeterminar la incertesa que provoca la nostra intrusió i el camp mitjà per a la detecció d'una partícula a partir de la seva ona, apareixen noves eines com la Transformada de Fourier que permet calcular la seva intrusió velocitat, donant origen a altres eines que construiran pas a pas la nova física quàntica: la física de les ones.

Perquè el número "e" se'n diu també Número Natural?

Introducció.

La raó del perquè al número "e" se'l coneix també com el nombre natural té el seu origen en la capacitat que posseeix aquest per representar certs fenomens donats a la natura. De la mateixa manera que la inversa del quadrat de la distància és una proporció que trobem tant en la força originada pels camps, o com de petita es fa una imatge a mesura que s'allunya de nosaltres, o com decreix el so a la distància,... i està relacionat amb tot allò que sigui lineal i que tingui a veure amb la distància, és a dir, entre dos punts, arribant a ser una proporció representada dins de nombrosos models físics i matemàtics, reflectint la realitat i per tant, considerada com natural, però en el número "e", on rau la seva naturalesa va més enllà de l'inversa del cuadrat de la distancia, així que seguim...

El nombre "e", que és un nombre irracional i conté infinits decimals, igual que la inversa del quadrat, també guarda una relació directa amb allò natural, i entendre quina és aquesta relació és del que pretén tractar el següent article, per això que per intentar mostrar-la, he de recórrer els passos que van permetre la seva troballa i deixar així de forma més clara la relació que li permet ser el nombre natural, ja que lamentablement, tinc la sensació que molts dels nombrosos articles publicats sobre ell suspenen a l'hora d'establir i clarificar aquesta relació. Espero no defraudar-los.

Per això, no m'estendré en demostracions, sobretot quan a Internet n'està ple, sinó que intentaré només esmentar els mètodes seguits per Leonhard Paul Euler, important: catedràtic en Filosofia Natural i fidel seguidor de la física de Newtons des de l'òptica de les matemàtiques", i arribar a relacionar allò natural amb la constant "e".

Origen.

El seu origen ve del famós problema de l'interès que va ser plantejat per Jacob Bernoulli, encara que ja amb anterioritat, Jonh Napier, havia estat treballant amb ell a les seves taules logarítmiques sense arribar a concretar-ho. Finalment, va ser Leonhard Euler qui li va saber veure tot el potencial, extreure'l de l'aritmètica i aplicar-lo a la geometria. Però no avancem esdeveniments i anem pas per pas, així que comencem per veure en que consisteix el problema aritmètic de l'interès.

És tracta d'un problema on es planteja com s'incrementa el benefici obtingut en un préstec a un any i com l'interès acumulat decreix a mesura que es divideix el temps en intervals cada vegada més petits a l'hora de comptabilitzar l'interès i treure'n el màxim benefici. El problema parteix del període global i inamovible de 1 any. Quan solucionem el problema podem veure com a mesura que s'incrementen els intervals, el creixement del benefici obtingut en aplicar l'interès va disminuint gradualment en el que és una sèrie convergent, i finalment, el capital més el interés acumulat en dividir el periode en infinitat de intervals, troba un sostre que és: "e = 2,71828182845904523536028747..." és a dir, que "e" es converteix en el límit de la funció quan n tendeix a infinit.

Per mi, el que més importa d'aquest exemple no és el que es ressalta a la majoria d'explicacions amb l'existència d'un límit aritmètic en tractar-se d'una sèrie convergent, que és molt important, sinó que el més important per mi és que hem representat un creixement constant i continuat d'alguna cosa, en aquest cas del capital, durant tot l'interval de temps que dura l'any, és a dir, un creixement de manera continuada i ininterrompuda, tal com passa a la natura, i que aquest creixement exponencial ve limitat en un valor "e".

Vegem un breu resum dels passos seguits per trobar la solució del problema:

Primer es calcula un interès anual del 100% a 1 any (1+1) per poder comparar amb altres supòsits.

1 + 100% de 1 = 2

En el segon cas, dividim l'any en dos períodes i apliquem el mateix interès però ara de manera semestral, així l'interès aplicat al segon semestre és sobre la suma del capital més l'interès generat durant el primer semestre (1+ 1 /2)., sent el resultat 2,25.

La següent vegada, ho fem per quadrimestres dividint el període en tres intervals i tornem a fer el mateix càlcul: 2,37.

I així successivament fins a arribar a dividir l'any en infinits intervals, i veient com el creixement del capital va disminuint a mesura que afegim intervals, fins a trobar que la suma total de la sèrie infinita ens dóna el número “e”.

∑ (1 + 1/n)n

sent "e" el límit de la mateixa entre n=0 i l'infinit.

i que també es pot representar mitjançant factorials com:

i gràficament on "e" és l'asímptota vertical de la funció.

Altres de les sèries més populars estudiades per Euler per la seva relació amb el nombre pi, i que al meu parer, formen part del camí recorregut per establir la naturalesa del nombre "e" van ser:

La suma dels inversos dels nombres naturals elevats a n:

∑ (1 + 1/2^n) = 2

La suma dels inversos dels quadrats dels nombres parells:

La suma dels inversos dels quadrats dels nombres imparells:

La suma de tots els inversos dels quadrats:

∑(1 + 1/n^2) = 1,6449 = (Pi^2)/6

Vull ressaltar una de les sèries que en alguns àmbits és atribuïda a Euler de manera errònia, i és la divisió dels productes dels nombres naturals parells entre els imparells, o dit també el quadrat dels nombres parells entre el quadrat dels nombres imparells :

Aquesta en realitat va ser trobada per Johannis Wallis, fundador de la Royal Society, qui havia trobat aquesta fórmula per trobar el número Pi representant-la com:

Curiosament, poden veure que en aquesta fórmula també podem trobar rastres de la proporció universal del quadrat de la distància representada en quadrats numèrics tant al numerador (parells) com al denominador (imparells), així que d'alguna forma, aquesta proporció "1 /x^2" i la seva inversa "x^2" amaguen una relació entre l'aritmètica i la geometria, i és aquesta relació la que per a mi, Euler va saber trobar, comprendre i expandir amb "e" a l'univers del coneixement.

*Anotacions d'Euler:

Així, d'alguna manera, totes les sèries convergents estan relacionades amb el número pi en tractar-se d'una corva que tendeix des d'un punt definit cap a un altre, cosa que podem intuir clarament quan col·loquem i sumem quatre àrees d'una mateixa funció convergent a mesura que girem el pla 90 graus, obtenint una imatge que tendeix en general a ser ovalada, és a dir, que l'àrea de la funció corva convergent guardarà una relació directa amb el número pi^2.

Per mostrar-vos-ho,  he agafat una mateixa gràfica d'una funció convergent i l'he anat girant en un tallar i enganxa de 90 graus per mostrar com la imatge resultant s'assembla a una el·lipse.

El següent pas fet per Euler en la cerca de trobar la constant natural e-exponencial va ser trobar la funció exponencial on la seva derivada fos si mateixa. Posant-me al seu lloc, tot em fa pensar que la idea li va sorgir de l'estudi de les sèries convergents i divergents, trobant i classificant quins eren convergents i quins divergents fins a comprendre com en funció de la base, una mateixa sèrie podria ser convergent i divergent, es a dir, constant, que per la qual cosa es va haver de plantejar quin seria el nombre a partir del qual aquesta convergència i divergència fossin la mateixa cosa, és a dir, trobar el número on una sèrie exponencial deixaria de ser convergent i passaria a ser divergent i viceversa. 

A la següent imatge dels meus apunts, recullo la progressió que va fer Euler per trobar la funció que fos igual a la seva derivada, de manera que el seu creixement fos continuat i en totes direccions en ser el ritme de canvi la pròpia funció. Com he esmentat amb anterioritat, hi ha múltiples vídeos i documents a Internet que expliquen tot el procés, per la qual cosa no l'he exposat més aquí. El més important per a mi és que entenguin com a Euler, mitjançant la recerca de la constant que fes que la funció exponencial fos igual a la derivada, es va adonar que estava representant aritmèticament una de les lleis més importants de l'univers, la conservació del moment, moviment, energia, .... i és que la fórmula d'Euler pot representar fidelment tant la manera que té l'energia de propagar-se sempre a velocitat constant i en totes direccions disminuint-ne només la quantitat, com qualsevol altre fenomen donat a la naturalesa que tingui un creixement exponencial constant i continuat, com per exemple la vida en la seva renovació cel·lular, el creixement demogràfic,... encara que en aquests casos i a diferència de la propagació de l'energia, la quantitat del moment es renova a cada moment conservant-se íntegrament en el seu origen en donar-se una substitució, i és per això precisament i per les seves moltes coincidències amb fenomens naturals que, el número “e”, ha adquirit el sobrenom de Nombre Natural dins de les matemàtiques. 

Així, el número "e" ens està representant la propagació exponencial a ritme constant de qualsevol cosa en el temps gràcies al límit que suposa el mateix número "e" per a la funció exponencial, podent aplicar-se per modelar l'expansió en totes direccions, tal i com passa en nombrosos fenòmens naturals. Aquesta característica fa que la funció també pugui representar ones mitjançant la participació dels nombres complexos, transformacions com el creixement demogràfic, la dissipació de l'energia, el temps, la superposició de camps, de energía o qualsevol altre tipus de superposició que necessiti d'un límit,... en definitiva, qualsevol cosa que s'expandeixi a l'univers de manera continuada, en totes direccions, a velocitat constant i resultat accelerat, guardant així una relació directa amb la naturalesa física més expansiva de l'univers, fins i tot el propi Univers, s'expanderia en totes direccions creixent exponencialment el seu espai en base a "e".

Més tard, i amb l'aplicació dels nombres complexos, les seves conclusions l'elevarien a la posició que s'ha guanyat justificadament dins dels grans Mestres de la Física i la Matemàtica, però aquesta qüestió més complexa i cíclica suposaria escriure un altre article, i crec que ho van trobar i entendre de sobres en qualsevol portal com la Wikipedia.

També pretenia en un principi parlar-los de l'estudi de les sèries infinites que permeten assolir més ràpidament el nombre pi realitzat per part de Rāmānuja Āchārya, que pujant a una escala de manera molt més que intel·ligent, amplica d'una manera sorprenent creant eines i estratègies que han resultat molt útils per a la computació gràcies a l'estalvi de temps i recursos que suposa la seva aplicació, relacions que a causa de la meva incapacitat per relacionar-les, les percebo més com a complexes eines que sincerament, no aconsegueixo comprendre ben bé com funcionen, sense que per això no les deixi d'admirar.

Els deixo algunes, per si es volen entretenir-se en la recerca.

Nota final.

Espero haver-los donat una explicació prou comprensible de l'origen del nombre "e" i del que representa aquest en tots els diferents mons del coneixement: geometria, aritmètica, física, química, banca, ...  doncs ho he fet tan bé com he pogut. Aprofito per mencionar que aquest projecte forma part de un grup de treballs que he anat realitzant en diferents blocs sobre camps G i M, intel·ligència natural, superposició,... dels quals poden trobar enllaços directes dins del meu perfil, i espero que no hagin resultat del tot una pèrdua de temps i acabin per trobar cadascun la seva utilitat, així que sense res més a dir, em retiro sense anar-me'n, una mica cansat de pensar somiant sense obtenir més que la meva pròpia satisfacció a canvi, que és el que em passa sempre i que sospito que és degut al fet de no tenir cap títol que pugui avalar la meva trajectòria ni em permeti formar part de cap comunitat, excepte de la generalitzada humanitat i la seva cultura popular, i aquí estic.

Finalment, mil gràcies a tota la gent que comparteix coneixement lliurement, ja que són ells els que m'han proporcionat la senda que m'ha permès passejar pel fascinant camí de la ciència.