TEORIA SOBRE FORATS NEGRES. ELS GRANS SUPERPOSICIONADORS DE ENERGIA.

Forats Negres.

1. Camps "g" polaritzats 

La idea expressada en aquest text breu sobre com ha de ser un forat negre és fàcil de comprendre si es contempla des de la base de la Teoria Espacial de Campos, una idea que he anat madurant al llarg dels meus anys a partir de dubtes que em he trobat després de l'estudi de la versió generalitzada. En un breu resum, un forat negre es definiria com una concentració de camp que té l'origen a partir d'una estructura amb tendència anular de massa com ocorren a les galàxies, amb translació de la mateixa i que tendeix a trobar el seu equilibri en un pla estel·lar al voltant del un vòrtex de camp polaritzat.

L'estructura polaritzada de camp que s'estableix a partir de la superposició de tots els camps permetria establir aquest vòrtex de camp estable que, a més de donar solidesa a l'estructura, faria que totes les partícules que caiguin a l'experimentin una doble acceleració alhora que s'alineen amb l'eix dominant a l'estructura, és a dir, s'acceleren en la seva caiguda alhora que s'acceleren al espí. El resultat serà una concentració d'energia superposada en un mateix punt que lògicament canvia a la seva escala d'interacció amb l'univers en augmentar la seva densitat, però reduint-se l'abast del seu camp "horitzó d'influència" a conseqüència de l'acceleració que experimenten el seu espí i la seva relació amb el límit “c”.

Representació gràfica d'un forat negre formada a partir de la visió de la teoria espacial de camps.

Imatge visual d'un forat negre:

Si observem la radiació procedent d'un forat negre, hauríem de tenir en compte la deriva del camp que experimenta aquest a la nostra galàxia a conseqüència del desplaçament de la matèria que l'origina i el nostre propi desplaçament. Tenint en compte tots dos vectors, podrem reinterpretar la imatge obtinguda i obtenir una nova imatge que ens verifiqui la seva naturalesa. Aquesta diferència entre la imatge original i la percebuda és perquè a causa de la gran distància, no tenim en compte la deriva que experimenta la llum en el seu viatge a través del camp de la galàxia.

2. Objectes supermassius. En l'actualitat, la principal idea generalitzada d'un forat negre la tenim en els objectes supermassius, concentracions denses denses que regeixen centres estel·lars, on la gravetat d'aquests podria arribar a ser tan intensa que atrapés la llum, o simplement, a causa d'aquesta no desprenguessin res d'energia, mostrant-se som freds i estàtics. Jo considero que si bé la seva existència explica un ordre estructural de la mateixa manera que ho faria els vòrtexs de camps g polaritzats, no seria correcte atribuir el terme de forat negre per a la seva definició perquè en cap cas es tracta un forat, són només objectes supermassius que amb la seva elevada gravetat condicionen directament, igual que ho fan les estrelles amb els planetes encadenament, i també indirectament mitjançant l'encadenament, totes aquelles formacions estel·lars que es troben massa lluny del seu radi directe d'acció, possibilitant alguns dels comportaments estranys que s'han observat, encara que aquests també s'explicarien des del punt de vista de camps "g" polaritzats amb el seu vòrtex central.

Per mi, un Forat negre ha de ser una cosa com una màquina capaç de superposar energia, una mena de creador de partícules, ha de tenir la capacitat de concentrar i superposar l'energia en un mateix punt de l'espai, i aquesta característica penso que si que es pot donar en els camps "g" polaritzats, però no m'ho imagino en els objectes supermassius, tret que aquests col·lapsin en un límit "g", que seria una solució, però no tinc coneixement que això passi; qui sap, potser algun dia es vegi així, però ara com ara, em quedo amb la primera opció, que no vull dir que no puguin existir totes dues, però em convenç més la primera. 

En breu us mostraré una imatge:

Els deixo amb tres publicacions meves anteriors per entendre i calcular la deriva del camp per desplaçament circular de les masses.

EFECTE DE LA DERIVA DE CAMP

CÀLCUL DE L'ALÇADA DE DERIVA EN CAMPS CIRCULARS

Hold Field.

1. Camps "g" polarized

Superposition Energy concentrator through the acceleration of the spin.

The great energy super-potioners.

The idea expressed in this brief text about what a black hole should be like is easy to understand if it is viewed from the basis of the Spatial Field Theory, an idea that I have been maturing over the years based on doubts that I have encountered after studying the generalized version. In a brief summary, a black hole would be defined as a field concentration that has its origin from a structure with an annular mass tendency as occurs in galaxies, with its translation and that tends to find its equilibrium in a plane star around its polarized field vortex.

The polarized field structure that is established from the superposition of all the fields makes it possible to establish a stable field vortex that, in addition to giving solidity to the structure, causes all the particles that fall into it to experience a double acceleration at the same time that they align with the dominant axis in the structure, that is to say, they accelerate their fall at the same time as they accelerate their spin. The result will be a concentration of energy superimposed on a single point that logically changes in its scale of interaction with the universe as its density increases, but the scope of its "horizon of influence" field is reduced as a consequence of the acceleration experienced by its spin and its relation to the "c" limit.

2. Supermassive Objects

Currently, the most common understanding of a black hole is based on supermassive objects, dense concentrations of mass that govern stellar centers, where gravity can become so intense that it traps light, or simply, due to its extreme gravity, releases no energy at all, appearing cold and static. I believe that while their existence explains a structural order in the same way that polarized g-field vortices would, it would not be correct to attribute the term black hole to their definition because in no case is it a hole, they are only super-massive objects that with their high gravity directly condition, as stars do with planets, the behavior of stellar groups, and also indirectly through the chaining, all those stellar formations that are too far from their direct radius of action, enabling some of the strange behaviors that have been observed, although these would also be explained from the point of view of polarized "g" fields with their central vortex.

For me, a black hole must be something like a machine capable of superimposing energy, a kind of particle creator. It must have the ability to concentrate and superimpose energy at a single point in space, and I think this characteristic can occur in polarized "g" fields, but I can't imagine it in supermassive objects, unless they collapse at a "g" limit, which would be a solution, but I'm not aware of that happening. Who knows, maybe someday it will be like that, but for now, I'll stick with the first option, which isn't to say that both can't exist, but the first one convinces me more.

Hubble's view of M87 galaxy

Visual image of a black hole:

If we were to observe the radiation coming from a black hole, we would have to take into account the drift of the field that it experiences in our galaxy as a result of the displacement of the matter that originates it and our own displacement. Taking into account both vectors, we will be able to re-interpret the image obtained and obtain a new image that verifies its nature. This difference between the original image and the perceived one is due to the fact that due to the great distance, we do not take into account the drift that the light experiences in its journey through the field of the galaxy.

I will show you an image shortly:

I leave you with three publications to understand and calculate the field drift by circular displacement of its masses.

EFECTE DE LA DERIVA DE CAMP

CÀLCUL DE L'ALÇADA DE DERIVA EN CAMPS CIRCULARS

El problema dels n cossos

 

Atesa la recent excitació que suposa aquest problema que darrerament està d'actualitat i que sens dubte s'ha posat de moda pel llançament d'una pel·lícula, m'he posat a revisar el plantejament del problema dels "n" cossos i... així , a primera vista, m'adono de que les simplificacions aplicades a aquest plantejament per facilitar la seva formulació, lluny de facilitar-nos una solució clara, el que fan en definitiva és aportar una complicació tal que fa que la solució del problema en transformi en una solució caòtica que clarament no es dona al nostre Univers. 

Penso que el principal error ha estat en la simplificació que es va fer en el seu plantejament en ometre i no contemplar la rigidesa que aporta la variable del moment angular dels cossos, és a dir, la resistència al canvi que s'exerceix com a giroscopi, una simplificació que fa que totes les possibles solucions Matemàtiques del problema es tornin intangibles, tot i que pensem que a última instància podem trobar alguna similitud en l'observació del comportament de certs asteroides o altres cossos que aparentment careixen de moment angular, perquè és una evidència que a l'univers, no hi ha cap cos que amb una interacció variable i aniuada dins d'un cert equilibri, no posseeixi d'alguna manera intrinseca aquest moviment angular, ja que en tota interacció variable que es doni entre dos o més cossos, existeix sempre i com a mínim un moment angular relatiu que s'origina a partir de la pròpia interacció. Un moment angular que, tal com reflecteixo a la Teoria Espacial de Camps en la què porto treballant més de dues dècades, és el responsable de la polarització de camps, comportament que podem observar tant en estructures petites i properes com els imants, com a les grans catedrals universals que constitueixen algunes de les galàxies com la nostra, que formen part del Univers.

Considero que és imprescindible introduir les variables de rotació de les masses en el problema dels "n" cossos per poder trobar solucions més reals.  I jo em pregunto: de què ens pot servir solucionar aquest problema?, doncs a part de la bellesa de veure les línies traçades dins del caos en alguns suposats, penso que pot resultar molt més interessant per exemple visualitzar el resultat de la trobada oposada de dues galàxies, cosa que per cert,  trigarà força a succeir, però també penso què sí introduïm models més reals, model que contemplin el campo gravitacionals del medi, com pot ser la galàxia, podrem apreciar clarament com la seva influència fa que el el nostre petit sistema acabi per convergir cap a un pla transversal al de la galaxia.

Gràcies,

Xavier Santapau Salvador

Teoria de l'Expansio Ubiqua del Univers

El fet que l'univers s'expandeix acceleradament cap a l'infinit és una d'aquelles qüestions que més "bell púbic" provoca als astro-científics, però convindran amb mi que potser, més enllà de trobar una explicació en la matèria fosca o l'existència de grans atractors, és possible que hi hagi una altra possibilitat que pugui explicar el perquè d'aquesta acceleració,... i un dia em vaig adonar que molt probablement, la resposta no estaria a buscar què és el que l'accelera, sinó com s'hauria d'expandir aquest per que es produeixi aquesta acceleració,... i BINGO!: se'm va acudir aquesta proposta: l'expansió de l'univers ha de tractar-se a la seva edat actual d'una expansió ubiqua, no pas d'una continuïtat a partir de la singularitat o la inflació del seu origen, una expansió que fa que l'univers creixi i s'expandeixi a tot arreu i alhora, perquè de la mateixa manera que passa amb qualsevol forma d'energia que s'expandeix a l'espai, ja sigui: en partícules de menor densitat, en ones, o passant a formar part de la teòrica energia fosca,... sabem que per aquesta expansió, el propi espai suposa un límit que acaba sempre per condicionar-la, un límit que podem representar mitjançant el nombre d'Euler i aplicar-ho a qualsevol expansió que sigui de caràcter ubic, com la majoria de coses que passen al nostre entorn, i tot m'indica que l'univers no n'és cap excepció.

Contemplar la possibilitat que l'univers s'expandeixi a tot arreu i alhora ens permet explicar des de la física clàssica moltes de les incògnites que ens plantegem sobre ell, com ara la seva expansió aparentment accelerada, la pròpia definició de l'espai, l'univers i els seus límits, perquè existeixen grups d'estrelles en una mateixa galàxia que viatgen en conjunt a una mateixa velocitat tot i estant situades a diferents distàncies radials del seu centre, l'existència del buit o vòrtex dels forats de camps polaritzats, perquè la Lluna s'allunya a poc a poc de la Terra, ... i a més, en el terreny més micro, com es concentrarien els camps en energia, que diferència existeix entre el camp i la singularitat de cada partícula, perquè existeixen partícules sense camp aparent, perquè la força és escalar i permet que puguin existir camps niats els uns dins dels altres,... en definitiva, un model teòric que, amb una mica d'imaginació i sense gaire màgia, ens pot oferir com ja els he esmentat, respostes a moltes de les incògnites ocultes del Univers.

Repassem-ne algunes i mirem de donar-li forma com a introducció:

L´acceleració del Univers.

És evident que en un univers on es produeix una expansió ubiqua, aquesta ha de ser principalment per l'acció de les estrelles que transformen o alliberen l'energia angular en lineal, obrint cada cop més espai a mesura que les dispersen, però necessitem quelcom que en les distàncies relativament curtes mantengui les concentracions unides i tota aquesta energía es tradueixi en una acceleració de la estructura mitjançant una canalització, i aquest quelcom només pot ser la gravetat. Si agafem ara dos punts distants de l'univers i mesurem les seves distàncies, després d'una expansió ubiqua observarem que aquesta augmenta de manera accelerada, independentment de que l'expansió ubiqua sigui constant o fins i tot decreixent, ja que mentre existeixi expansió i degut al curt marge temporal que representem per a la seva avaluació respecte a la vida de les estrelles, aquesta sempre ens semblarà accelerada en créixer a tot arreu. Us deixo un enllaç a un article que conté el resum d'aquesta visió sobre l'acceleració de l'univers.

Els límits del Univers.

Si ens centrem en el camp d'una partícula, aquest està constituït per la part de la seva energia que més enllà de la seva singularitat, voltejant juntament amb el seu espí particular de velocitat angular determinada i aconseguint una velocitat tangencial màxima de "c" que és en definitiva, la distància radial límit del seu abast interactiu. Podem veure que aquest radi serà el particular horitzó d'esdeveniments per a la pròpia partícula, és a dir, el límit a la interacció, cosa que no impedeix que es puguin establir noves concentracions de partícules més properes i que puguin adquirir en conjunt un nou moment angular  que inevitablement serà de menor quantitat com a resultat de la interacció angular que l'ha col·lapsat, augmentant l'abast del radi d'acció o horitzó d'esdeveniments del nou conjunt, possibilitant el nidament i establint un escalar de força nou. Aquest procés que està basat dins de la física clàssica, es pot extrapolar a les masses, planetes, estrelles, galàxies, univers... crear múltiples escalars amb comportament similar, a més, ens permet explicar fenomens com el perquè existeixen grups d'estrelles que viatgen conjuntament compartint una mateixa quantitat tangencial d'energia respecte al centre de la galàxia, o coses aparentment més complicades, però que des de la visió d'una expansió ubiqua es mostren una mica més senzilles, com i quin és l'origen de l'espai.

Us deixo l'enllaç al meu article sobre camps, forces, unificació de camps. d'on poden obtenir la base principal de tota aquesta teoria proposada. Així podran entendre la meva proposta de com l'espai s'originaría a partir del fraccionament de l'energia, és a dir, com caldrà que hi hagi com a mínim dos focus d'energia en interacció perquè hi hagi un espai definit tal com el concebem, interacció que recordem que només serà possible, si la velocitat tangencial límit dels mateixos en la seva distància és inferior a "c", en cas contrari, aquests no interaccionarien i mai no es trobarien. Per això podem deduir que l'espai s'origina en la interacció (forces) entre focus distants a través dels seus camps, ja sigui directament com passa a nivell particular, com indirectament, com passa a la resta d'univers. Si no hi ha interacció directa o indirecta, no hi ha cap espai.

Així que si mirem de definir els límits de l'univers, un d'aquests estarà en la singularitat de l'energia, que si bé podria haver estat única a l'origen com apunten la Teoria del Big Bang o la Teoria de la Gran Inflació, actualment, aquesta singularitat es trobaria clarament escampada per tot l'univers com a partícules. L'altre límit, el tindríem al límit que suposa el vector tangencial de la unificació de tots els camps derivats de totes les concentracions d'energia de l'univers, és a dir que, sense que hi hagués res de matèria més enllà, aquest seria el radi on la superposició de tots els camps de l'univers en queden desconnectats després d'assolir el límit tangencial "c", sent molt probable que l'univers, per més que només puguem percebre'n una porció de ell, en entendre la influència de l'espín de l'energia a l'espai en totes les escales d'energia, ens permetrà formar-nos la idea de com el moment angular dels camps en interacció aniria modelant l'univers en la seva evolució cap a una morfologia de tendència anular, ja sigui completa o parcial.

Des de aquesta visió, el nostre univers seria més enllà del horitzó d´esdeveniments, un reflex que la suposada singularitat original, on tota l´energia del Univers havia de estar ubicada en si mateixa amb velocitat angular "c", sense cap camp interactiu ni horitzó de esdeveniments, doncs l'horitzó estaria situat a la pròpia singularitat, a més, com tampoc existirien més enllà altres punts d'energia amb què interaccionar, no s'estaria en cap moment definint l'espai per no existir un altre camp. Aleshores estaríem parlant d'un univers aïllat sense espai ni temps, ja que tal com proposa aquesta teoria, l'espai és una conseqüència del fraccionament de l'energia angular en moltes altres que, amb menys quantitat, adquireixen el camp que els permet la interacció, i el temps, el temps és per a mi tan sols una mesura creada a partir de la nostra experiència per poder mesurar els canvis a l'espai*, per això, quan veig que es modifica l'escala per mesurar els canvis i poder quadrar així algunes teories eludint els límits universals, no puc evitar recordar-me del moment en què Newton justificava amb petites turbulències el seu erràtic càlcul de la velocitat del so mitjançant un lleuger arranjament ben raonat. 

Els vòrtexs de camps polaritzats.

És arran de la meva visió a la teoria de camps, que vaig concloure que és el vector tangencial del camp d'una partícula en espí el que origina la força, depenent que aquesta sigui de repulsió o d'atracció en funció de la fixació de la partícula i les seves posicions espacials respectives. D'aquesta manera, penso que es pot explicar més clarament el caràcter de la força, encara que sóc conscient que cal una mica més d'imaginació espacial, a més, ens permet allunyar-nos de les teories sobre velocitats relativistes que tendeixen a alterar la regla del temps o doblegar l'espai per que ho diu una fórmula. Encara sort que en l'actualitat, començo a veure com dins d'algunes de les teories sobre forats negres es contempla la idea de la possible influència del desplaçament del camp com a argument per a l'explicació d'algunes de les observacions obtingudes dels mateixos, i sé que no trigarà a relacionar-se del tot l'explicació de la força amb el moment angular del camp que ve provocat per l'espín de la partícula, donant visibilitat a una de les variables ocultes responsable de corbar els tensors en tenir caràcter angular i que és capaç de definir també com es comporten aquests camps en estructura anulars, donant origen a camps polaritzats arran de la subjecció que experimenten les partícules en aquests, fixament que proporciona el punt de suport que necessiten per continuar ferms en l'acció de les seves forces, o aspectes més simples com el perquè de la propagació de l'energia en corrents alterns sense que amb prou feines es moguin els electrons,... 

Si extrapolem el moment angular o espín de les partícules a comportament de les grans masses, podem veure com és la influència de la interacció entre masses que es deriva del moment angular el que en definitiva fa que les masses tendeixin a ordenar-se en estructures polaritzades, tendència que ens permet elaborar una idea força clara de quina hauria de ser l'estructural de l'univers avançat, on galàxies polaritzades s'atreuen i es repel·leixen entre elles a mesura que transformen l'expansió ubiqua en un ball universal, una dansa que ha de condicionar la morfologia del nostre univers inabastable cap a una estructura probablement toroïdal. 

Horitzó d'esdeveniments.

Amb referència a la idea proposada a la comunitat de com les galàxies més llunyanes de l'univers es perdran en el moment en què passin el llindar d'esdeveniments a causa de l'expansió, i que l'univers es fraccionarà en múltiples universos aïllats, cosa que vindria a ser per a mi una mena de desintegració, tinc la sensació que l'univers sempre es mantindrà connectat de manera indirecta mitjançant els nous escalars de camps que s'originen arran de la interacció, fent que el radi d'acció sigui cada cop més distant, per tant, les galàxies més llunyanes en allunyar-se més, elles mateixes estan en la seva acció, engrandint l'horitzó d'esdeveniments de l'univers, per la qual cosa mai no arribaran a desconnectar-se i donar peu a nous universos.

Finalment, una de les qüestions que m'ocupen actualment, és la possibilitat de que l'univers pogués assolir en la màxima expressió expansiva un camp d'energia uniforme, en forma d'estructura anular, on la interacció es veuria reduïda en exclusivitat a la cara oposada, una espiral de camp que mancant de múltiple interacció, penso que aniria comprimint tota la seva energia a conseqüència del límit vectorial del seu tangent de camp "c", provocant l'acceleració del seu espí alhora que el seu radi disminueix fins a assolir novament la singularitat inicial on l'espai deixaria d'existir, però ho veig molt poc probable que això pogués passar a escala universal, ja que aquesta reacció només es podria donar en un univers totalment homogeni, desintegrat i lliure de masses, que són en definitiva les que trenquen l'homogeneïtat necessària per a aquesta contracció. Potser els objectes super-massius no són més que el camí a un col·lapse d'energia fins a un moment singular projectant-se novament a l'espai. La veritat, cada cop simpatitzo més amb la idea de que aquest fenomen es pugui estar donant en punts distants del nostre univers, punts on l'energia es contrau col·lapsant el seu camp en una singularitat prèvia a la seva expansió, però dubto molt que com apunten algunes corrents, hi hagi alguna connexió més entre aquestes singularitats que la de formar part d'un mateix univers, així que dubto molt que la teoria sobre els túnels quàntics de cuc que pretén escurçar distàncies i connectar extrems de l'univers pugui tenir alguna consistència.

Perquè s'acceleren les galàxies a l'univers.

Segons la Teoria Espacial de Camps, aquesta acceleració vindria a ser el resultat de la polarització de forces g què s'origina per la orientació polar de la massa de la galàxia en rotació, polarització que a manca d'un suport referencial proporcionaría a través del seu camp una empenta continuada a tota la galàxia. 

Xavier Santapau Salvador

*Curiositat meva: Si observem l'oscil·lació d'un pèndul, tal i com deia Galileu, (i el mateix ho podem aplicar a una ona), podem veure com el temps sempre és constant, i el que pot canviar..., és la quantitat de energia del pèndul, quantitat que quedarà reflexada en la longitud del arc recorregut pel pèndul (espai recorregut o període), ara, si modifiquem l'escala del temps i ho visualitzem tot com si fos a càmera lenta, potser ens sembla que el nostre pèndul enlentit redueix la seva quantitat d'energia, (o que la nostra ona oscil·la amb menor intensitat), però si ens fixem en el abast del seu recorregut (amplitud) ens adonarem que aquest continua exactament igual, i és que modificant el temps només canviarem l'escala o la magnitud del període respecte a "c", no l'espai ni la quantitat d'energia que continuaran sent constants, i és aquí on trobem la singularitat, i és que a diferencia de la pendent, la amplitud no te sostre.

Nota:

Finalment, vull mencionar qué segurament,  l'acceleració de l'univers vingui donada per un cúmul de causes, pero penso que está bé enraonar sobre algunes d'aquestes de manera aïllada per intentar comprendre de on surt inicialment la energía que caldria per provocar una acceleració sense necessitat de recórrer a una energía fosca.

De la clàssica a la Quàntica

Contràriament a la creença popular de l'existència de velocitats relativistes com les responsables d'ocasionar els camps magnètics als corrents elèctrics davant la comprovació de la velocitat de l'electró de tan sols 0,07 cm/s, tal com vaig demostrar a l'article dedicat al camp estàtic que és el posicionament de l'electró i el seu alineament amb la resta d'electrons el que fa que se sumi la influència del seu espí en el camp mitjà a partir de la superposició, amplificant la força dels mateixos a la distància, cosa que els fa detectables reconeixent el camp del seu entorn perpendicular al seu desplaçament com a camp magnètic. 

*velocitat d'un electró en un corrent elèctric

*Imatges del posicionament alineat dels electrons en iniciar-se un corrent elèctric.

*Una partícula amb espí es comporta igual que qualsevol giroscopi, per la qual cosa, només es podrà desplaçar aïlladament i sense oferir resistència al canvi en les dues direccions que apunten els seus pols, raó per la qual, prèviament i dins d'un corrent elèctric, els electrons viren com una brúixola influenciats pel canvi de camp elèctric just abans d'iniciar el seu desplaçament.

La visió complerta d'aquesta demostració la podeu llegir a l'apartat dedicat a l'anàlisi del CAMP ESTÀTIC clàssic del meu treball on queda clar que és la superposició dels camps per alineament d'espín i trajectòria la responsable de l'amplificació dels camps, i el desplaçament dels electrons és una qüestió secundària que només influeix en el posicionament que adopten els electrons en canviar el camp mitjà mitjançant una diferència de potencial i fer aquest desplaçament.

https://teoriaespacialdecamps.blogspot.com/2023/04/camp-unificat-unified-field.html

Una de les raons que per mi ha incentivat la idea de la física quàntica ha estat la dificultat de comprendre quin camp i partícula són parts d'una mateixa cosa, que tots dos es desplacen per igual en la component del seu vector desplaçament, tal com valora la física clàssica, i que el camp posseeix alhora un vector angular afegit que és el responsable de la força i per tant, de la resistència al canvi. És aquí on entra en escena la fórmula d'Euler, capaç de representar tots dos vectors recolzant-se en la periodicitat cíclica que proporcionen l'aplicació dels nombres complexos, va resultar ideal per representar aquesta rotació i translació simultània.

 

Una altra de les raons que considero que han incentivat la imaginació científica per a la nova física ha estat per mi la dificultat per diferenciar el camp particular del camp de forces. Mentre que camp particular i partícula es desplacen linealment, és el vector angular del camp particular el principal responsable de la resistència al canvi en comportar-se aquest com un perfecte giroscopi, i que combinat amb la component del vector desplaçament (lineal), formen en conjunt el que reconeixem com els responsables del camp de força/resistència. Per diferenciar-los, quan el vector camp és principalment angular parlarem de camps polaritzats determinant-ne el signe per la regla de la mà dreta, mentre que quan parlem del vector de desplaçament estarem dins del marc lineal del concepte clàssic d'inèrcia.

Un tercer aspecte a tenir en compte és que mentre que la resistència o força del camp del vector desplaçament és lineal, al vector angular és global i està directament relacionat amb la velocitat angular, és a dir, la força/resistència angular que exerceix el camp en rotació a una mateixa distància radial és igual en tot el seu perímetre angular respecte a l'eix, cosa que fa que es conservi en tot moment la quantitat total d'energia angular produint-se en resposta a la interacció un canvi de la posició espacial de la partícula lligada al camp, i per tant, un canvi en el seu vector de desplaçament que passa de ser lineal a traçar una corba (El comportament és similar a la curvatura que experimenta qualsevol pilota quan la copegem amb efecte, la resistència al canvi que produeix l'espín fa que aquesta viri en la seva trajectòria traçant una corba a l'espai, de la mateixa manera que ho faria qualsevol partícula o massa amb espín propi que experimenta una interacció en el seu camp angular).

Tornant a caràcter global del camp particular en espín, penso que és molt probable que també sigui la responsable que puguem observar efectes de simultaneïtat que ens semblen escapar alhora quan observem dos punts distants del camp d'una mateixa partícula o grup de partícules.

Un nou aspecte que he de tractar ara és la interferència. Si recorden l'experiment de la doble escletxa com el que es mostra a la imatge, aquest només s'explica a partir de la interacció dels camps particulars entre si. Recordem que quan una partícula viatja per un camp mitjà, el seu camp particular amb espí només pot romandre transversal al seu vector desplaçament per evitar la pèrdua d'energia, per la qual cosa quan tenim colònies de partícules que, compartint una mateixa font viatgen en paral·lel a una mateixa velocitat, la proximitat dels seus camps amb moviment angular farà que interaccionin entre si comportant-se en conjunt com una ona polaritzada, donant origen a la reconeguda interferència. Així que, de la mateixa manera que la interferència produeix canvis en les trajectòries de les partícules, qualsevol camp variable que existeixi al medi interaccionarà i provocarà també canvis en aquesta trajectòria, per la qual cosa també ho farà qualsevol intent de detecció del camp d‟una partícula en implica aplicar un altre camp que ens permeti la detecció (observació) a partir de la interacció, canviant el posicionament de la partícula i dificultant la seva localització, tret que ens anticipem a les conseqüències de la nostra intrusió i corregim el resultat. No passa el mateix amb el camp mitjà en què estem niats, ja que relativament a aquest, la nostra partícula roman estàtica en formar part del mateix sistema i compartir una mateixa trajectòria, cosa que ens proporciona una nova interpretació, per a mi més correcta, dels resultats de l'experiment de Michelson i Morley i el seu interferòmetre.

És aquí, a partir d'aquest punt, que entra en escena Schrödinger, que per a mi, va acabar desenvolupant la fórmula que permet integrar la probabilitat de desviació de la partícula, encara que potser no ho veiés igual que jo i li donés una interpretació diferent.

A les següents imatges es mostren tres partícules A,B,C tal com jo les percebo, que es desplacen a igual velocitat i en la mateixa direcció. L'ona que genera l'espí i el desplaçament guarden una relació directa amb la distància respecte a l'eix de gir i la distància al focus o partícula on el camp decreix a l'ordre de: 1/x^2.

Per distingir millor la imatge d'ona respecte a l'espín de la partícula, seguint molts exemples de la xarxa, he alentit el temps a t/3, estirant així l'ona per a una millor observació.

A les imatges, la partícula B té el seu espí invertit respecte a la partícula A i la partícula C té el seu espí amb doble velocitat angular respecte a la mateixa partícula A.

A les següents imatges, es mostra el camp des de la perspectiva de Schrödinger i seguit la mateixa representació de les tres partícules però amb el temps sense alentir.

Així, penso que mitjançant l'aplicació de l'Equació de Schrödinger per intentar predeterminar la incertesa que provoca la nostra intrusió i el camp mitjà per a la detecció d'una partícula a partir de la seva ona, apareixen noves eines com la Transformada de Fourier que permet calcular la seva intrusió velocitat, donant origen a altres eines que construiran pas a pas la nova física quàntica: la física de les ones.

Finalment penso què, sí que imaginem el món particular on interaccionen les partícules condicionades pel seu espí de manera espacial i el moment angular del seu camp, no ens serà difícil adonar-nos que, és en funció de la interacció individual i col·lectiva que veiem com el comportament com ona o com partícula són part d'una mateixa cosa, doncs clarament mentre una fa referència a la interacció, l'altra es centra principalment en el focus.

Lapidari:

Penso què, observant l'evolució de la física d'avui dia, queda més que demostrat que cada vegada hi han més corrents matemàtiques amb les seves diferents òptiques capaces d'explicar-la des de diferents vessants, algunes dotades de gran creativitat, altres altament complicades i exclusives per a un personal dotat d'alta capacitat, però per a mi, que sóc de carrer, la millor sempre serà la que es mostri més intuïtiva, clara i nítida. Penso que per comprendre el món que ens envolta, existeixen en la cultura establerta múltiples interpretacions assolides totes elles sobre una mateixa realitat, múltiples maneres diferents de veure exactament la mateixa cosa, i per això rumio que hem de ser més conscients, aprofitar aquesta diversitat i evitar confondre, com deia el meu primer professor de escola, "la velocidad con el tocino", perquè el simple fet que algunes d'aquestes interpretacions siguin la millor estratègia, la més econòmica, la més surrealista, no per això ha de ser la millor opció per assolir una òptima comprensió, que és el que també ens interessa.

Perquè el número "e" se'n diu també Número Natural?

Introducció.

La raó del perquè al número "e" se'l coneix també com el nombre natural té el seu origen en la capacitat que posseeix aquest per representar certs fenomens donats a la natura. De la mateixa manera que la inversa del quadrat de la distància és una proporció que trobem tant en la força originada pels camps, o com de petita es fa una imatge a mesura que s'allunya de nosaltres, o com decreix el so a la distància,... i està relacionat amb tot allò que sigui lineal i que tingui a veure amb la distància, és a dir, entre dos punts, arribant a ser una proporció representada dins de nombrosos models físics i matemàtics, reflectint la realitat i per tant, considerada com natural, però en el número "e", on rau la seva naturalesa va més enllà de l'inversa del cuadrat de la distancia, així que seguim...

El nombre "e", que és un nombre irracional i conté infinits decimals, igual que la inversa del quadrat, també guarda una relació directa amb allò natural, i entendre quina és aquesta relació és del que pretén tractar el següent article, per això que per intentar mostrar-la, he de recórrer els passos que van permetre la seva troballa i deixar així de forma més clara la relació que li permet ser el nombre natural, ja que lamentablement, tinc la sensació que molts dels nombrosos articles publicats sobre ell suspenen a l'hora d'establir i clarificar aquesta relació. Espero no defraudar-los.

Per això, no m'estendré en demostracions, sobretot quan a Internet n'està ple, sinó que intentaré només esmentar els mètodes seguits per Leonhard Paul Euler, important: catedràtic en Filosofia Natural i fidel seguidor de la física de Newtons des de l'òptica de les matemàtiques", i arribar a relacionar allò natural amb la constant "e".

Origen.

El seu origen ve del famós problema de l'interès que va ser plantejat per Jacob Bernoulli, encara que ja amb anterioritat, Jonh Napier, havia estat treballant amb ell a les seves taules logarítmiques sense arribar a concretar-ho. Finalment, va ser Leonhard Euler qui li va saber veure tot el potencial, extreure'l de l'aritmètica i aplicar-lo a la geometria. Però no avancem esdeveniments i anem pas per pas, així que comencem per veure en que consisteix el problema aritmètic de l'interès.

És tracta d'un problema on es planteja com s'incrementa el benefici obtingut en un préstec a un any i com l'interès acumulat decreix a mesura que es divideix el temps en intervals cada vegada més petits a l'hora de comptabilitzar l'interès i treure'n el màxim benefici. El problema parteix del període global i inamovible de 1 any. Quan solucionem el problema podem veure com a mesura que s'incrementen els intervals, el creixement del benefici obtingut en aplicar l'interès va disminuint gradualment en el que és una sèrie convergent, i finalment, el capital més el interés acumulat en dividir el periode en infinitat de intervals, troba un sostre que és: "e = 2,71828182845904523536028747..." és a dir, que "e" es converteix en el límit de la funció quan n tendeix a infinit.

Per mi, el que més importa d'aquest exemple no és el que es ressalta a la majoria d'explicacions amb l'existència d'un límit aritmètic en tractar-se d'una sèrie convergent, que és molt important, sinó que el més important per mi és que hem representat un creixement constant i continuat d'alguna cosa, en aquest cas del capital, durant tot l'interval de temps que dura l'any, és a dir, un creixement de manera continuada i ininterrompuda, tal com passa a la natura, i que aquest creixement exponencial ve limitat en un valor "e".

Vegem un breu resum dels passos seguits per trobar la solució del problema:

Primer es calcula un interès anual del 100% a 1 any (1+1) per poder comparar amb altres supòsits.

1 + 100% de 1 = 2

En el segon cas, dividim l'any en dos períodes i apliquem el mateix interès però ara de manera semestral, així l'interès aplicat al segon semestre és sobre la suma del capital més l'interès generat durant el primer semestre (1+ 1 /2)., sent el resultat 2,25.

La següent vegada, ho fem per quadrimestres dividint el període en tres intervals i tornem a fer el mateix càlcul: 2,37.

I així successivament fins a arribar a dividir l'any en infinits intervals, i veient com el creixement del capital va disminuint a mesura que afegim intervals, fins a trobar que la suma total de la sèrie infinita ens dóna el número “e”.

∑ (1 + 1/n)n

sent "e" el límit de la mateixa entre n=0 i l'infinit.

i que també es pot representar mitjançant factorials com:

i gràficament on "e" és l'asímptota vertical de la funció.

Altres de les sèries més populars estudiades per Euler per la seva relació amb el nombre pi, i que al meu parer, formen part del camí recorregut per establir la naturalesa del nombre "e" van ser:

La suma dels inversos dels nombres naturals elevats a n:

∑ (1 + 1/2^n) = 2

La suma dels inversos dels quadrats dels nombres parells:

La suma dels inversos dels quadrats dels nombres imparells:

La suma de tots els inversos dels quadrats:

∑(1 + 1/n^2) = 1,6449 = (Pi^2)/6

Vull ressaltar una de les sèries que en alguns àmbits és atribuïda a Euler de manera errònia, i és la divisió dels productes dels nombres naturals parells entre els imparells, o dit també el quadrat dels nombres parells entre el quadrat dels nombres imparells :

Aquesta en realitat va ser trobada per Johannis Wallis, fundador de la Royal Society, qui havia trobat aquesta fórmula per trobar el número Pi representant-la com:

Curiosament, poden veure que en aquesta fórmula també podem trobar rastres de la proporció universal del quadrat de la distància representada en quadrats numèrics tant al numerador (parells) com al denominador (imparells), així que d'alguna forma, aquesta proporció "1 /x^2" i la seva inversa "x^2" amaguen una relació entre l'aritmètica i la geometria, i és aquesta relació la que per a mi, Euler va saber trobar, comprendre i expandir amb "e" a l'univers del coneixement.

*Anotacions d'Euler:

Així, d'alguna manera, totes les sèries convergents estan relacionades amb el número pi en tractar-se d'una corva que tendeix des d'un punt definit cap a un altre, cosa que podem intuir clarament quan col·loquem i sumem quatre àrees d'una mateixa funció convergent a mesura que girem el pla 90 graus, obtenint una imatge que tendeix en general a ser ovalada, és a dir, que l'àrea de la funció corva convergent guardarà una relació directa amb el número pi^2.

Per mostrar-vos-ho,  he agafat una mateixa gràfica d'una funció convergent i l'he anat girant en un tallar i enganxa de 90 graus per mostrar com la imatge resultant s'assembla a una el·lipse.

El següent pas fet per Euler en la cerca de trobar la constant natural e-exponencial va ser trobar la funció exponencial on la seva derivada fos si mateixa. Posant-me al seu lloc, tot em fa pensar que la idea li va sorgir de l'estudi de les sèries convergents i divergents, trobant i classificant quins eren convergents i quins divergents fins a comprendre com en funció de la base, una mateixa sèrie podria ser convergent i divergent, es a dir, constant, que per la qual cosa es va haver de plantejar quin seria el nombre a partir del qual aquesta convergència i divergència fossin la mateixa cosa, és a dir, trobar el número on una sèrie exponencial deixaria de ser convergent i passaria a ser divergent i viceversa. 

A la següent imatge dels meus apunts, recullo la progressió que va fer Euler per trobar la funció que fos igual a la seva derivada, de manera que el seu creixement fos continuat i en totes direccions en ser el ritme de canvi la pròpia funció. Com he esmentat amb anterioritat, hi ha múltiples vídeos i documents a Internet que expliquen tot el procés, per la qual cosa no l'he exposat més aquí. El més important per a mi és que entenguin com a Euler, mitjançant la recerca de la constant que fes que la funció exponencial fos igual a la derivada, es va adonar que estava representant aritmèticament una de les lleis més importants de l'univers, la conservació del moment, moviment, energia, .... i és que la fórmula d'Euler pot representar fidelment tant la manera que té l'energia de propagar-se sempre a velocitat constant i en totes direccions disminuint-ne només la quantitat, com qualsevol altre fenomen donat a la naturalesa que tingui un creixement exponencial constant i continuat, com per exemple la vida en la seva renovació cel·lular, el creixement demogràfic,... encara que en aquests casos i a diferència de la propagació de l'energia, la quantitat del moment es renova a cada moment conservant-se íntegrament en el seu origen en donar-se una substitució, i és per això precisament i per les seves moltes coincidències amb fenomens naturals que, el número “e”, ha adquirit el sobrenom de Nombre Natural dins de les matemàtiques. 

Així, el número "e" ens està representant la propagació exponencial a ritme constant de qualsevol cosa en el temps gràcies al límit que suposa el mateix número "e" per a la funció exponencial, podent aplicar-se per modelar l'expansió en totes direccions, tal i com passa en nombrosos fenòmens naturals. Aquesta característica fa que la funció també pugui representar ones mitjançant la participació dels nombres complexos, transformacions com el creixement demogràfic, la dissipació de l'energia, el temps, la superposició de camps, de energía o qualsevol altre tipus de superposició que necessiti d'un límit,... en definitiva, qualsevol cosa que s'expandeixi a l'univers de manera continuada, en totes direccions, a velocitat constant i resultat accelerat, guardant així una relació directa amb la naturalesa física més expansiva de l'univers, fins i tot el propi Univers, s'expanderia en totes direccions creixent exponencialment el seu espai en base a "e".

Més tard, i amb l'aplicació dels nombres complexos, les seves conclusions l'elevarien a la posició que s'ha guanyat justificadament dins dels grans Mestres de la Física i la Matemàtica, però aquesta qüestió més complexa i cíclica suposaria escriure un altre article, i crec que ho van trobar i entendre de sobres en qualsevol portal com la Wikipedia.

També pretenia en un principi parlar-los de l'estudi de les sèries infinites que permeten assolir més ràpidament el nombre pi realitzat per part de Rāmānuja Āchārya, que pujant a una escala de manera molt més que intel·ligent, amplica d'una manera sorprenent creant eines i estratègies que han resultat molt útils per a la computació gràcies a l'estalvi de temps i recursos que suposa la seva aplicació, relacions que a causa de la meva incapacitat per relacionar-les, les percebo més com a complexes eines que sincerament, no aconsegueixo comprendre ben bé com funcionen, sense que per això no les deixi d'admirar.

Els deixo algunes, per si es volen entretenir-se en la recerca.

Nota final.

Espero haver-los donat una explicació prou comprensible de l'origen del nombre "e" i del que representa aquest en tots els diferents mons del coneixement: geometria, aritmètica, física, química, banca, ...  doncs és sens dubte, una de les eines més enginyoses de què disposem per representar una multitud de solucions en diferents camps on predomina la natura del cicle circular.

On FitzGerald, Lorentz i Einstein van perdre l'espardenya

Tots hem sentit sovint parlar de la dilatació del temps, de la paradoxa dels bessons, dels diagrames de Minkowski i Albert Einstein on totes les velocitats es transformen excepte la de la llum i el temps canvia d'un sistema a un altre,...

Però crec que ja va sent hora que ens preguntem si tot això és correcte?, perquè si no ho fos, la veritat, llavors si que hauríem estat perdent el temps, no? Només d'imaginar-ho se'm posa la pell de gallina.

Per arribar al fons de la qüestió us proposo remuntar-nos a l'origen de la idea, un curt recorregut que no els ocuparà a penes temps, així que comencem pel principi.

Va ser cap als anys 1888 i 1892 quan FitzGerald i Lorentz, després de conèixer els resultats de l'interferòmetre de Michelson i Morley (1887), va formular Lorentz la idea de la Contracció a partir de l'observació imaginaria d'uns rellotges de llum en desplaçament, un experiment on la llum, en viatjar sempre a la mateixa velocitat i mitjançant l'ús del Teorema de Pitàgores, els va permetre de calcular quina seria la desviació temporal respecte a un altre rellotge que tingués un desplaçament diferent.

Partint de la Relativitat de Galileu, Lorentz va concloure que entre tots dos rellotges, es produiria un desfasament temporal pel fet que el recorregut del raig de llum en moviment era més gran que la del rellotge en situació de repòs. Tal paradoxa lluminosa va caure en mans d'Albert Einstein, que il·luminant les nostres ments, va donar peu a la Teoria de la Relativitat Especial, de la qual ha nascut tot un univers de literatura i pel·lícules de ciència ficció que han arribat fins als nostres dies, i és que parlar dels viatges temporals i anar més enllà, ha fet que per a molts, aquesta cultura literària ja establerta per la perseverança en el temps assoleixi més un estatus de Fe que no pas de Ciència, com si d'una religió inqüestionable es tractés.

Però si repassem l'anàlisi que va conduir a Lorentz per establir la seva Transformació, podem veure clarament com per calcular la desviació temporal produïda entre ambdós rellotges, aquest realitza una suma vectorial entre el vector llum i el vector de desplaçament, quan ambdós vectors ma s'haurien d'haver sumat doncs són totalment independents.

Per comprendre on rau l'error, molts de vosaltres haurien de conèixer la diferència entre suma i superposició, i tinc clar que encara que tots dos conceptes acostumem a pensar que són el mateix, amb una imatge podran apreciar com, clarament i en qüestió d'ones, quan parlem de la velocitat de propagació de la llum, sempre parlem de superposició en existir un límit a aquesta. És lògic que a finals del segle XIX quan tot bullia i fins on ara havia imperat la Relativitat postulada per Galileu, s'entremesclaren confusament els conceptes a la recerca de noves teories.

Així, l'error principal de FitzGerald i Lorentz va ser tractar la física d'ones i la propagació de l'energia com si es tractés d'alguna cosa material, sumar els seus vectors al pur estil Galilei i establir una hipotètica desviació temporal en funció d'aquesta suma.

Però si realment fos així, alguna vegada s'han plantejat com seria el món actual... El primer que se m'acut és que les ones de ràdio, mòbils, TV,... es limitarien a només una, el món seria molt més avorrit , i de no ser així, l'univers seria només soroll.

Un experiment que ens permet apreciar com les ones se superposen sense precisar de coneixement sobre la matèria és la síntesi additiva de llum. A la imatge adjunta podem veure clarament com la part de raig que rebota sobre una mateixa superfície, els feixos de llum són capaços de sumar les seves freqüències i podem apreciar com canvia el seu color, mentre que la resta del raig de llum continua independentment amb la seva trajectòria i velocitat inicial. 

La raó del perquè la llum sempre viatja a la mateixa velocitat independentment de l'observador és perquè es tracta d'una ona i com a tal, la seva energia al buit sempre se superposa, i de fet, Albert Einstein, en el seu segon postulat de la Teoria de la Relativitat Especial ja ho defineix com a tal, però repassant algunes de les anàlisis dels seus experiments dutes a terme per innombrables periodistes científics, veig que aquests continuen aplicant el vector desplaçament de la font de manera associada a l'ona després d'haver estat generada, i és que sembla que ens resulta més atractiu doblegar el temps i el espai que sucumbir a ell, i ho entenc, sobretot ara que estic a punt d'assolir els 55 anys, i és que per molt que ens pesi, més enllà de l'art, no hi ha cap dilatació temporal ni res per l'estil que ens permeti visitar el demà abans que passi.

I sabent que tota la teoria coixeja em pregunto... Fins quan ha de durar la broma?, perquè per a mi, hauria de ser una d'aquelles bromes de mal gust que ens gasta la vida veure com portem més d'un segle somiant amb viatges temporals i una infinitat de literatura fantàstica creada a partir de aquestes conclusions, al meu entendre, clarament errònies, les quals es sustenten només amb la certesa d'haver estat postulades i reafirmades per celebres científics de tots els temps, dels quals puc anomenar per qui comença la llista, però a dia de avui, m'és impossible saber per on acaba.